Primer trimestre

Diccionari d’imatge.

La llum: És l’element bàsic. Sense llum no hi ha fotografia possible. És la llum que fa es objectes visibles a l’ull i a la càmera. Pot ser natural (solar) o artificial (bombetes de filament flourescent, flaix, etç). La llum és una forma d’’energia que es propaga en totes direccions i en línia recta.

El paper fotografic: És format per una capa sensible a la llum , disposada sobre un paper blanc i resistent a la humitat. El paper fotogràfic pot tenir diversos acabats, per exemple mat o brillant.

L’emulsio es troba a la part més brillant i còncava del paper fotogràfic. La imatge que es forma sobre el paper és latent i positiva. Aixó significa que només es fa visible després del procés del revelatge i que recupera en aquest procés els tons de la realitat: el que en el negatiu és fosc passa a clar en el paper i a l’inrevés.

Hi ha moltes mides de paper fotogràfic: 7x10, 9x12, 13x18, 18x24, 30x40, 40x50, 50x60cm i més gran.

El fotograma: la imatge fotogràfica obtinguda exposant directament sobre la superfície del paper, sensible a la llum cossos opacs o transparents sense utilitzar cap camera.

La cambra obscura: Des de l’antiguitat es coneix el fet que si fem un petit forat en una de les parets d’una habitació fosca, a través del qual pugui penetra la llum, a la paret oposada es formarà una imatge que es troba al davant del forat. Aixó es basa la propietat dels raig de la llum del viatjar en línia recta.

La càmera obscura: És una caixa tancada, en un extrem de la qual s’obre un petit forat que deixa entra la llum, mentre que l’altre extrem actua com a pantalla on es forma la imatge.

El Daguerreotip: És una placa de plata; que el van forma Niepce i com a soci Louis Daguerre.

El primer pas del procés consisteix a polir una fulla de coure coberta de plata fins que llueix. Una caixa sensibilitzadora , (1) feia la plata més sensible, fumant-la amb vapor de iode. L’exposició en la càmera (2) redueix el iodur de plata a plata en proporció a la intensitat de la llum del motiu fotografiat. Després, la imatge latent es torna visible gràcies al tractament de vapor de mercuri, en una caixa processadora (3). Finalment, una solució calenta de sal fa la plata insensible a la llum.

El calotip: El va fer William Henry Fox Talbot, ell l’anomanava “dibuixos fotogènics”.

Primer inpregnava un full de paper fi d’escriure en una solució de sal, després l’assecava i la cobria amb una solució de nitrat de plata, per formar clorur de plata fotusensible. Quan el paper tornava a estar eixut, l’introduïa a la càmera i destapava l’objectiu. Una exposició prolongada enfosquia el paper i produïa una imatge negativa, que Talbot estabilitzava utilitzant una solució de sal concentrada.

A continuació, feia una còpia positiva exposant a la llum solar l’original en contacte amb un segon full, sensibilitzat igual que el primer. En teoria, es podien fer moltes còpies d’un negatiu.

Les plaques humides o de collodió: Les va inventar Frederick Scott, és el procés de colodión de fabricació de negatius de plaques de vidre.Aquest procés va supera el calotip i el dagerrotip, en combinar el avantatges d’ambdós: produïa una imatge de grans detalls que es podia reproduir en grans quantitats.

El colodión és la dissoloció de nitrocel.lulosa (cotó- pólvora) en una barreja de dos parts d’èter i una de alcohol. Archer va descobrir que aquesta solució viscosa quedava reduïda, per evaporació, a una pel.lícula transparent i adhesiva. Després de ser sensibilitzada amb nitart de plata, la placa estava llesta per ser exposada a la càmera. Però la sensibilitat de la placa era menor conforme s’assecava el colodión. Per tot aixó, el procés fotogràfic havia de dur-se a terme mentre la placa era humida.

El Laboratori: Les característiques principals que ha de tenir un laboratori fotogràfic són:

· L’habitació ha de tenir una ventilació adequada i ha de poder queda completament ales fosques.

·També ha de disposar d’una llum de seguretat (que estara instal.lada sobre la cubeta de revalat i a una alçada determinada), que consisteix en una bombeta vermella que no afecta el paper fotogràfic.

·Ha de tenir dues zones:

-La zona seca que disposa d’endolls per a l’ampliadora i d’espai per la premsade contactes i els fulls de paper.

-La zona humida on ha d’haver-hi les tres cubetes (en ordre corresponent del procés), tots els líquids del procés de revelatge i una pica amb aigua corrent.

L’ampliadora: És un projector de llum muntat verticalment que té dos elements fonamentals: el primer, un condensador (una o dos lents convergents)que concentrant la llum a un feix uniforme. Sota la condensador hi ha el portar negatius que subjecta la pel.lícula per les vores i emmarca el negatiu. El segon element és l’objectiu, que projecte la imatge i que ha de ser com a mínim de la mateixa qualitat que la nostra càmera i tenir una distància focal, adequada al format del negatiu. La grandària de l’ampliació depèn de l’altura a que situem l’ampliadora respecte de la base on projectem el negatiu. Les ampliadores tenen també una capseta portafiltres situada abans de l’objectiu que serveix pera col.locar els filtres necessaris per fer positius amb els papersde contrast variable.

Procés de revalat: consiteix en que després d’haber fet un fotograma o fotografia, té de pasar per un revalat perqué es mentingui la foto tal i com està. Hi han tres cubetes, la primera és el revalador, consisteix en donar tons negres en el paper, la segona cubeta és el paro, en aquest para la tonalitat de negre que ha pogut donar el revalado, la tercera cubeta és el fixador, consisteix en fixar la tonaliat de negres que hi ha en el paper. Per últim es rentar el paper i es penjar on ja en un estanador que hi ha en el laboratori.

Tot aquest procés es fa a les fosques perqué no es velir o es fagi malbé el paper, es pot obri la llum a partir que ha estat un minut en el fixador, peró desde que fas el fotograma fins el fixador amb la llum vermella només.

La Web

Imatge formada per píxels: En la fotografia digital en lloc de grans tenim píxels (abreviatura de picture element). Les imatges que podem obtenir d’un escàner o d’una càmera digital són com un mosaics format per molts de píxels de forma quadrada, cada un dels quals conté informació sobre el color de la imatge en la posició que ocupa.

La resolució d’una fotografia. Els PPP: En fotografia digital ens referim a la resolució per a designar la quantitat o la densitat de píxels que la formen.

Aixó dependrà de la quantitat de píxels que utilizi o bé la càmera o bé un escáner a l’hora de captar la fotografia. La quantitat de píxels es calcula per la seva densitat, per la quantitat de píxels per la polsada o per cm (PPP/PPI). Quan ampliem una imatge el que fem és reduir la desnitat de píxels i per tant la seva resolució i al revés quan la fem més petita. Per tant si volem ampliar un imatge com més resolució aquest tingui millor.

Fitxers de mapes de bits: *BMP *JPG *GIF *PCX *TIF *PSP….

En el mapes de bits les imatges estan formades per en mosaics de peces de colors. A cada peça l’anomenem píxels i cada píxel conté la informació sobre les característiques del lloc que ocupa. La informació està emmagatzemada en forma de bits.

Tipus de de formats demapes bits: cada format té unes característiques es pecífiques i és idoni per uns determinat usos. Es poden agrupar en dos grans grups, els quwe comprimeixen les imatges els que no.

·JPG : (Joint Photographic Expres Group) és el més estès.Permet comprimir les dades segons un grau de qualitat variable. La qualitat dependrà de l’ús que es vol fer de les imatges (penjar a la web, imprimir, etç.), moltes de les imatges ubicades en llocs web tenen aquest tipus de format.

·GIF: (Graphic iInterchange Format) és un format poc usual en les càmeres digitals. Ens permet guardar una imatge en poca resolució i poc nombre de colors en un format de compressió molt gran. Per aixó s’utilitza principalment en imatge per a penjar a pagines web.

TIFF: és un format que té menys pèrdua de de qualitat peró que utilitza més memòria.

S’utilitza per a imatges que han de ser impreses en formats grans, més grans que un A4, o per a imatges de les quals es vol molta qualitat (per exemple les que han de tenir un ús publicitari). Algunes càmeresdigitals permeten guardar les fotografies en aquest format.

 

Segon trimestre

·Camera fotogràfica rèflex

Cos o xassís: Caixa estanca a la llum sobre la qual s’articula la part òptica i la part mecanica, i a l’interior de la qual es col.loca la pel.lícula.

Elements optics

Visor: Sitema òptic que permet encuadra la imatge que volem fotografiar en una càmera i, eventualment, comprovar si està enfocada. Hi ha visors de diferents tipus, bàsicament: el visor independent, simple finestre situada al costat de l’objectiu, i visor rèflex, molt més complex, i que recull directament la imatge que proporciona l’objectiu.

Objectiu: Conjunt de lents que dirigiesen els raigs de llum procedents de l’objecte fotografiat cap a la pel.lícula. Forma una imatge girada de dreta a Ezquerra), invertida i habitualment més petita que la real.

Elements mecànics

Diafragma: Dispositiu mecànic que permet controlar el diàmetre del feix de llum que entra dins de la càmera, o sigui, el flux de llum (intensitat) que travessa l’objectiu.

Disparador-obturador: Mecanisme que, accionat mitjançant un botó, provoca el desplaçament de la cortineta que tapa la pel.lícula, de manera que permet que la llum hi arribi i la impresión.

Palanca d’avançament: Mecanismo que fa avançar la pel.lícula d’un rodet i la situa en la posició següent cada vegada que es fa una fotografia. Pot consistir en una palanca manual o bé en un procediment automàtic amb motor. Sempre indica el número de fotografia en què ens trobem.

Èmbol de rebobinatge: Mecanisme que serveix per introduir la pel.lícula dins del xassí del rodet un cop s’han disparat totes les fotografies.

Selector de sensibilitats: Anell que permet ajustar el fotòmetre de la càmera dotogràfica a la sensibilitat de la pel.lícula. La sensibilitat determinarà la quantitat de llum que necessita la pel.lícula per quedar ben impresionada; com més sensible és, menys llum necesita.

Anell de velocitats: Mecanisme que permet seleccionar el temps que l’obertura restarà obert, és a dir, el temps durant la llum impressionarà la pel.lícula.

Sistema d’enfocament: Helicoide que permet desplaçar la situació de les lents de l’objectiu fins que la imatge formada sobre la pel.lícula queda totalment nítida (enfocada).

Accessoris i altres

Fotòmetre: instrument que mesura la intensitat de llum que arriba a la càmera, i permet escollir l’exposició adecuada.

Flaix: Font de llum molt intensa i de curta durada. Té unes característiques cromàtiques similars a les de la llum solar, de manera que necesita el mateix tipus de pel.lícula.

Pel.lícula: Material fotogràfic, presentat habitualment en forma de cinta, constituït per un suport flexible recobert d’una emulsió fotosensible, sobre la qual s’impressiona la imatge.

·Analisi d’una imatge

L’Enquadrament: Les càmeres capturen imatges amb uns límits establerst, generalment, de forma rectangular. La selecció doncs, ve limitada per un marc, que també limita la nostre visió en el moment de fer la captació i dicidir què és allò que fem sortir dins d’ell, on posem els límits com fem que una sèried’elements siguin finalment visibles en la imatge capturada i d’altres no.

Fora de camp: Al mira una fotografia nosaltres sabem que, més enlla dels seus límits, allò que nosaltres veiem té una contïnuitat. Anomanem fora de camp a aquest espai que hi ha més enlla del marc de la imatge, allò que no veiem però que supusem i imaginem.

La composició:Determinar l'estètica i també, en molts casos, la significacióque atribuïm als elements que apareixen a la fotografia i a aquesta en general.

El punt de vista: des del qual capturem un fragment de realitat ens determinarà la manera de veure aquesta realitat i també la relació que establim amb ella. Un dels elements que determinarà el punt de vista serà la posició en horitzontal i vertical respecte a allò que fotografiem, així parlem de:

Pla frontal: quan s'està situat just davant i a la mateixa alçada de l'element fotografiat.
Pla tres quarts: quan s'agafa a l'element una mica de costat.
Perfils: quan se l'agafa pel lateral.
Picat: quan el punt de vista de la càmera és superior al de l'element fotografiat.
Contrapicat: quan el punt de vista és inferior al de l'element fotografiat.
Vista d’ocell: quan el punt de vista és quasi o completament zenital.

Distancia: determina la manera com veiem els elements (amb més o menys detall, destacant-ne una part...) però també la relació entre nosaltres i ells, no és el mateix fotografiar una persona a certa distància o acostar-nos-hi molt amb la càmera, molt més del que normalment algú realment s'acostaria a algú que no coneix gaire.La distància també determinarà la part d'un elements que podem fer encabir a dins de l'enquadrament, si estem lluny el podrem agafar en la seva totalitat, si estem a prop només parcialment. Anomenem pla

Pla detall: es quan ens acostem molt a l’objecte o cosa fotorafiada i veiem tots els detalls. (ex: ulls i nas)

Primer pla: quan estem aprop del objecte o cosa fotografiada. (la cara d’una persona)
Pla mig: es quan surt l’objecte mig cos. (fotografià una persona fins a la cintura)
Pla tres quarts o americà: es quant surt l’objecte tres quarts de tot els seu cos. ( les pelicul.les de l’oest quan els personatges surten fins els genios)

Pla sencer: quan l’obecte fotografiat surt tot el cos sencer. (persona sencera)
Pla conjunt: quant surt l’objetca mes elements del costat. (una persona assentada el costat d’un arbre llegint un llibre)
Pla general: quan l’objetce fotografiat surt amb el seu entorn. (una persona asseguda el costat d’un arbre llegint un llibre a sobre un turo)
Gran pla general o panorámica: quan l’objecte fotografiat surt amb tot el seu entorn i més. ( una persona asseguda el costat d’un arbre llegint un llibre a sobre un turo i unaesglesia amb un caminet de sorra)

Profunditat de camp:quan ens referim a l'espai que en profunditat queda enfocat en la imatge. Quan diem que tirem una fotografia o que veiem una fotografia amb molta profunditat de camp volem dir que el primer terme i l'element més allunyat del punt on està la càmera estaran enfocats.

Tractament de la llum i color:La llum és la que conforma la imatge però també la que determina l'aspecte que tindran els elements de l'escena que estem mirant. Segons les condicions de llum veurem l'escena d'una manera o d'una altra. Diferents il·luminacions comportaran la captació d'imatges diferents d'un mateix referent. La captació d'unes condicions lumíniques o d'unes altres pot contribuir a definir unes determinades formes en la fotografia o a atorgar-li tota una sèrie de connotacions. El mateix que podem destacar de la llum ho podem dir dels colors.

Efectes òptics:A través d'una càmera no veiem exactament el mateix que ho fem a través dels nostres ulls. Els marges del requadre limiten la visió però les lents, el sistema òptic de les càmeres, són les que fan que la llum (i per tant les imatges) siguin captades d'una o altra manera.

Tercer trimestre

Seqüència: Quant dues imatges o més s’encadenen per explicar una acció o descriure alguna cosa, creen una seqüència. Les imatges tenen d’estar relacionades i depèn una de l’altre.

Seqüència descriptiva: Seqüència d’imatges que poden explica com és un objecte o un espai des de diversos punts de vista i enquadraments.

Seqüència narrativa: Explica un fet que succeeix en un espai concret i en el decurs d’un temps. La narració sempre explica una acció en diferents moments i en un determinat ordre.

Recursos de la narrativa.

L’el·lipsi: Consisteix a ometre tot allò que es pot intuir, o que és poc important, en la narració. Una el·lipsi s’ha de contrarestar amb elements suficients de continuïtat per a fer comprendre la relació que hi ha entre les imatges successives i el fet que s’entengui la història.

El ralentí o càmera lenta: Consisteix a explicar una acció emprant més temps del real. En un ralentí les imatges es multipliquen o bé l’acció s’alenteix i mostra tots els detalls, per recrear-se en la seva bellesa o en la seva força expressiva.

Flash-Back: És un salt el passat.

Flash- Forward: És un salt el futur.

S’empren per explicar a l’espectador fets cabdals de l’argument que escapen de la línia temporal en que succeeixen els fets.

L’angulació: ve determinat pel punt de vista de l’espectador.

Pla horitzontal: Punt de vista a la mateixa altura que el motiu.

Pla picat: Punt de vista més alt. El personatge resta empetitit.

Pla contrapicat: Punt de vista baix. El personatge sembla molt important.

Pla esbiaixat: Accentua la inestabilitat de la imatge.

Pla subjectiu: Contràriament a la resta d’angulacions, ens dóna el punt de vista de qui fa l’acció.

L’enquadrament: selecciona i defineix el fragment d’espai que representa cada imatge i dona entendre la distancia a la qual es troba l’espectador de l’escena.

Pla mitjà: Permet relacionar els personatges entre ells i apreciar les seves reaccions.

Pla general: permet de centrar l’atenció en un petit grup de personatges en un espai concret.

Primer pal: Prescindeix d’elements secundaris i centra l’atenció en l’expressió del personatge.

Pla americà: És un enquadrament típicament cinematogràfic: centra l’atenció en l’acció que s’està realitzant.

Pla detall: Mostra un element significatiu o una part d’ell.

Els moviments de càmera.

Hi ha dos tipus de moviments de càmera basics.

Les panoràmiques i els tràvelings.

Les panoràmiques: Son els girs que fa la càmera des d’un mateix lloc. Els més usuals són els girs horitzontals o verticals. Els seus efectes poden ser diferents.

Descriptius: El seu fe és explorar l’espai.

Expressius: El seu fe és suggerir una impressió o una idea.

Dramàtics: El seu fi és la relació espaial entre els individus d’un costat i de l’altre.

L’escombrat: Ésuna panoràmica molt rapida que fa perdre la forma del objectes captats.

El tràveling: Quan la càmera es desplaça avançant o retrocedint , pujant o baixant i també lateralment o en cercle.

Tràveling lateral:És molt apropiat per a seguir un personatge o relacionar dos personatges entre ells.

Tràveling frontal: Quan la càmera avança, centra l’atenció i, en retrocedir, situa l’espectador en el context.

Tràveling circular: Permet de descriure globalment un element.

Moviment de grua: també anomenat “dolly” combinen panoràmiques i tràvelings.