Evolució sobre jo, cap la materia.

Mirant el diari des del principi de curs fins a ara m'he adonat que en el transcurs que duem he evolucionat en algunes coses, però en altres coses no he tingut canvis, l’evolució que he tingut no ha sigut com jo esperava.

Teatre: Al principi vaig començar amb por a exposar-me davant de tots i a expressar-me, em posava molt nerviosa i suava molt però amb el temps, ja aquest problema no passa tant ho estic solucionant a poc a poc aquest crec que és la meva major dificultat, tinc por que al fer alguna cosa no ho faci bé, tinc por al fracàs i també encara que no se'm nota em comparo molt amb els altres em veig moltes vegades inferior i a part d’això també es la vocalització i la projecció de veu que com no vocalitzo bé no parla tant, jo crec que puc donar més però no se com fer-ho, el meu cap diu que si ho puc fer però el meu cos no racciona.

He agafat alguns exercicis per a explicar el meu transcurs, els he escollit per que cadascuna m'ha aportat una cosa diferent. Els que més m'agraden són els de sentiments, quan els faig em sent lliure això com que ningú existís i puc fer el que vull, és una sensació molt bona que tinc i a part d'això m'esplaio(l'exercici és: pintar l'espai del meu color favorit), l'exercici que no trobava sentit per que ho feien era el de buscar els espais ho veia que no servia per res i veia que era una pèrdua de temps fer-lo , però amb el temps vaig veure que ho fèiem per a escoltar-nos entre tots, aquest exercici és per a treballar en grup perquè així tens consciència de tu mateix i dels altres, l’exercici que em va costar molt va ser el que fèiem una rodona i una persona es posava en el centre, aquest exercici em posava molt nerviosa és que no m'agrada que em mirin fixament, em sentia molt malament i aquests son els exercicis que penso que no evoluciono i que m'estic quedant estancada.

L'exercici de les mans han sigut una de les coses que mes m'han agradat de tot el que duem de curs, ho trobo interessant per que encara que no ens donem comptes amb les mans es poden expressar molts sentiments i té moviments que jo sincerament no sàvia que els podia fer.

Musica: jo crec que en música no he progressat res, a part que fem poques hores per a practicar tinc una veu molt greu i això no ajuda molt i és que a més jo de música no tin idea de res i no ho se en quin moment desafino o si respir amb el diafragma i aquestes cosa i és que quan faig classe em trobo amb tantes dificultats a més de tot això jo no tinc ritme i el ritme és una cosa molt important per a tot el que fem fins i tot a teatre.

Si la vegada que vaig cantar jo sola la professora no sàvia que cançó era per que no li trobava en ritme i això són unes de les coses que creo que no en deixa evolucionar.

Fent aquesta avaluació m'estic adonant que estic aprenent molt i que les meves por cada vegada són menys i això m’agrada perquè en demostra que m’estic superant.

El país del sí i el país del no.

El 26 de febrer al teatre Auditori de Granollers (sala gran) ve manar a veure “El país del si i el país del no” és l'espectacle fruit d'una nova col·laboració entre el coreògraf Rafael Bonachela i el compositor Ezio Bosso i el primer espectacle que ell és director i coreogràfic de la Sydney Dance Company(la seva pròpia companya). L’espectacle va durar aproximadament 1hora i 30 min.

Al començament el coreògraf en va deixar un vídeo on esperava que ens agradés l’actuació. L’espectacle tractava de que exploren el món dels signes i símbols que governen en la vida i desperten records passats enterrats, es tracta de la investigació més profunda del poder de la imaginació i l'habilitat del cos humà per donar forma a la memòria i als sentiments, l’escenografia que van triar va ser senzilla però adequada per el que feien estava composta de unes llums que estaven posades verticals i horitzontals que s’encenien en certs moments i en el fons anaven canviant de color segons les emocions, el vestuari que portaven era blanc i crec que lo van triar perquè aquest color transmet imparcialitat. Quan la noia va fer el seu “solo”, en aquest moment va representar un record de la seva infància. Desprès d’això es van anant afegint més ballarins, tots tenien una tècnica impressionant, el que més em va agradar fa ser com movien els seus braços, ho feien amb molta rapidesa i la delicadesa de moure qualsevol part del cos, cada moviment que feien ho tenien controlat el que no em va agradar va ser quan no expressaven perquè em trencava l’imaginari.

Quan es va acabar l’espectacle vam tenir una conversació amb els des de Sitney amb Rafael i amb una de les ballarines que parlava molt poc castellà i gràcies a això ens van ajudar per resoldre alguns dubtes que tenien sobre del que havien vist. Va ser un espectacle que anava dels sentiments i que transmetia bastant.

SOMNIS ENTRE GUERRES

El passat diumenge 31 de gener a les 19:00h, en el Teatre Auditori de Granollers (Sala petita) es va realitzar un concert de l’Orquestra de cambra amb l’espectacle “somnis entre guerres” que es proposa com una reflexió sobre el tema de la Pau, homenatge a la cultura de la NO VIOLÈNCIA, aquesta obra la van fer 3 compositors diferents: Paul Hindemith, Manuel de Falla i de Albert Roussel.

Les obres d‘aquest programa van ser escrites entre 1908-1926, un període convuls i molt dinàmic. Roussel es va implicar activament en els moviments progressistes de la França dels anys vint i trenta, Falla com Hindemith van sofrir la repressió del feixisme, víctimes també de la repressió i de les bombes. Ells eren músics compromesos amb el poble, amb la revolució dels esperits i dels costums, amb un món nou. Les il·lusions que es van crear en aquesta època de revoltes populars, guerres mundials, forts contrastos i expansió de nous ideals, va propiciar un gran dinamisme artístic. Músiques per públics d’amateurs, d’amics,fetes per èpoques de crisis, amb pocs efectius, escassos pressupostos, com si diguéssim músiques per l’actualitat.

L’Orquestra de Cambra de Granollers és des de l’any 2002, orquestra resident al Teatre Auditori de Granollers, on cada temporada presenta un espectacle estable de concerts. I aquesta vegada ens va interpretar “somnis entre guerres” dirigida per Francesc Guillén interpretada per diferents formacions de l’Orquestra de petit format(Daniel Espasa tocava el Clavicèmbal i piano)

ELECTRA.

L'Adreça de Teatre UNAM presenta la posada en escena Electra de Marguerite Yourcenar, coproduïda i dirigida per Salvador Garcin, va ser produïda el dia 29 de gener en el teatre Ponent traduïda al català .

Electra tan bé coneguda com “la caiguda de les màscares” és una de les obres més dramàtiques de l'autora francesa Marguerite Yourcenar, recordada a més de la seva qualitat literària i la seva fascinació pel món antic, per ser la primera dona admesa en l'Acadèmia Francesa des de la seva fundació (1634) .

Aquest drama basat en la tragèdia de Sófocles agafa el tema clàssic a través d'una mirada contemporània, ja que ens duu a interpretar les relacions familiars i a veure con son els seus protagonistes, els personatges descobrixen amb horror qui són en realitat i el que signifiquen per a l'altre, descobriment que justifica el crim original.

Els personatges que han estat integrat per actors de reconeguda en teatre, cinema i televisió com: Nailea Norvind, Esteban Soberanes, Rodrigo Vázquez, Fabián Storniolo, Margarita Sanz i Rafael Sánchez Navarro; acompanyats per l'escenografia de Philippe Amand, la il•luminació de Víctor Zapatero i el vestuari de Eloise Kazán. El resultat és un festí audiovisual en el qual la imatge plagada de significat es torna un discurs que corre paral•lel a la bellesa poètica i als abastos filosòfics del text.

FLEX FLEX

L'espectacle de FLEX FLEX no va ser com el de Sol Picó, era de dansa contemporània però va ser totalment diferent.

Era una obra on hi havien quatre noies i un noi era un espectacle per nens de primaries. Utilitzaven molts colors, formes i músiques que feia cridar l'atenció, i això característiques que era per a un public més jove, i per aquest motiu al public més gran no li va agradar o no li va interessar tant. Lo que menys en va agradar de aquest obra va se que les noies quan ballaven no transmetia res i que pel meu gust no ho feien tant bé, no era dolenta però no en va agradar, crec que tenien que escoltar-se més, tenia que veure més complicitats entre tots, se'mva fer molt llarg hi ha sobre el public no ajudaven a que poden veure l'espectacle bé, amb silenci.

Lo que més em va agradar va ser el efecte del miralls i el tetris, en aquest moment va ser divertit va acompanyar molt a la música i en aquesta part les noies s'escoltaven més.

Lo que trec de tot això es que les idees eren bones però els ballarins deixaven molt que desitjar, tenien poques energia que no arriba al public.

KLASSICS

L'obra va tenir lloc en el teatre Ponent d'un petit format, l'obra va consistir en un recitar de poema d'autors catalans, el recitar el van interpretar Òscar que era Gabriel Ferrater i Mariona que era Helena una ex alumna de Ferrater, l'acció es va desenvolupar en un penya segat (lloc real) i en el llimbs (lloc no real) .

L’obra explica que la dona Helena va tindre un accidenti que es queda en coma i que estava a punt de morir i quan desperta es troba en un penya segat i amb ella està un home , en el lloc és celebrava un recitar de poema a honor del professor Ferrater i ells únics convidats eren ells dos, ells es van posar a llegir els poemes i ella de cop i volta es dóna compte que aquell home era el seu professor a part de això també ells havien tingut una relació sentimental i li diu que per que no es marxa al altre lloc i ella intenta ajudar a que se marxi i ella es vol marxar amb ell per que encara se l’estima. Però el li diu que encara no es el seu temp, el professor Ferrater l’ultim que va fer, va ser escriure un poema i quan ho va acabar, va poger marxar i ella va tornar a la vida.

L’obra al principi no la vaig entendre però a la mide que va anar transcorrin la vaig entendre, se’n va fer una mica pesada, pero en general en va agradar.

• SOL PICÓ.

L’espectacle del ball de les mosques de Sol Picor en va agradar molt però hi havien algunes coses que no. Hi anava de una dona que volia representar que era maca però que en veritat no ho era, era una dona vella i lletja. En va costar en entendre lo que volia representar i encara no estic realment segura si volia representar allò, l’espectacle va tindre petites coses que jo no veia la concordant-se en una cosa i l’altra, van començar amb una cosa que tenia molta importància i de cop i volta ho va deixar de tindre. El seu espectacle va tindre música, ball, sentit del humor i va haver un moment que va aparèixer la màgia, tota aquesta mescla va estar bé.

Els musics tocaven molt bé, lo que feia la saxó era molt impressionant, perquè a la mateixa vegada que tocava l’estava arrossegant pel terra, però lo que en va etresar va ser que tota l’estona estavan tocant i apart la música estava molt alta , ho entent que hi havia gent que això li agradava però a mi no perquè quan parlava la Sol no la hi escoltava.

dar molt.