PRESENTACIÓ

EL MAR, LA MAR

La màgia, el misteri, l’encant i la por que el mar desperta i ha despertat des dels temps més remots és el que retrobareu imaginat, recreat i sentit pels nostres joves aprenents d’escriptor i poeta si llegiu aquest recull dels textos premiats en el Certamen Literari2006 de l’Institut Celestí Bellera.

Cadascuna d’aquestes històries i poesies d’avui, d’ara mateix, us evocaran imatgesque grans autors de tots els temps i totes les llengües han sentit i han escrit sobre el mar. I és que hi ha temàtiques que perduren, que reviuen, que reneixen en noves mirades, nous pensaments, noves paraules de sempre:

“L’amo de la mar és amo de la terra” Pedro Calderón de La Barca (1600-1681)

“L’atracció invencible del mar rau principalment en el perill que representa” Jean Marie Guyau (1854-1888)

“Oh, mar, núvia solitària de l’huracà. És inútil que aixequis les teves onades per seguir el teu amor!” Rabindranath Tagore (1861-1941)

Departament de Llengües Catalana i Castellana
abril de 2006

TREBALLS PREMIATS

Categoria A: 1r i 2n d’ESO

EL MAR

Mai oblidaré aquelles vacances que vaig passar amb els avis a la mar. Vivien en una caseta blanca, a tres passes de la sorra de la platja. M’agradava anar a aquell lloc. Era màgic. M’aïllava de tots els sorolls de la ciutat, del fum dels cotxes, de la pudor que feien els carrers a benzina dels vehicles; m’aïllava de tot. Anar al mar era el millor que et podia passar. Al matí, només d’obrir les finestres de bat a bat, senties una brisa salada a la cara, els raigs del sol t’enlluernaven i un munt de gavines, ja despertes, volaven en busca d’aliment.

L’avi ja m’esperava a taula, mentre l’àvia em preparava unes torrades calentes amb confitura. Aquell matí l’avi em portaria a pescar.

Vaig agafar la meva gorra vermella de la sort i una canya de pescar que l’avi m’havia guardat per aquell moment.

Tota nerviosa vaig pujar abans que l’avi em digués res, i ja a punt per navegar l’avi em va passar el remi vaig començar a remar. Era meravellós poder navegar per aquella catifa transparent, on un munt de peixos ens envaïen al voltant. Veure com els ocells venien i anaven, els peixos saltaven i aquella brisa de matinada t’envaïa la cara, no té preu. Era una sensació meravellosa.

En tornar, només havia pescat un peix que l’avi m’havia ajudat a pescar, i ell n’havia pescat una galleda sencera.

L’àvia ja ens esperava per cuinar aquells peixos, que per un moment em feien pena, però un cop eren al plat, amb la gana que tenia, se’m passava la pena.

A la tarda sortia amb els avis a passejar, vora el ma; hi havia dos nens que tenien l’esquena que semblava que anava a petar, dues senyores que parlaven i parlaven sense parar i una nena que se sentia més feliç que mai. Anava agafada dels avis, saltant amb els peus mullats vora l’aigua. I semblava que la brisa em volgués atrapar. Em tornava a envair.

Vaig agafar quatre petxines diferents, úniques, i unes pedres que no eren a la muntanya. Tot era preciós.

Les onades xocaven amb les roques i aquestes feien sorolls, semblaven emprenyades com si les acabessin de despertar d’un somni.

PRIMER PREMI NARRATIVA CATALANA

Autora: Sara Castillo 1r ESO

Quan jo era petit, el meu avi m’explicava una història que sempre recordaré. Com que la història era molt llarga, el meu avi cada nit me n’explicava un tros. Any 1939. Era amant dels vaixells. I sempre somniava que en tindria un algun dia. Vivia a prop de la costa, molt a prop del port. Cada estiu arribaven vaixells al port. I jo em trobava en primera fila, per rebre’ls. Cada any aconseguia fer-me amic del capità d’aquell vaixell. Cada matí m’aixecava per anar a visitar la tripulació. I perquè no m’avorrís, m’encarregaven alguna feina i em donaven uns diners. Quan vaig complir els setze anys i vaig acabar l’escola, els meus pares no em podien pagar més els estudis. Llavors, vaig decidir posar-me a treballar. I amb els diners que guanyés em compraria un vaixell.

Any 1949. Si ho he de dir, el millor dia de la meva vida. Va ser quan el capità del vaixell “Círcul” em va proposar d’acompanyar-los una temporadaa navegar. Vaig veure el meu somni realitzat. Vàrem estar tres mesos per la Mediterrània. I en aquests tres mesos vaig poder aprendre moltes coses sobre la vida al mar. Estar lluny de casa, dels qui estimes...Això em servia d’ajut per saber què hauria de fer si algun dia era navegant.

Any 1953. Ja tinc el meu vaixell. És senzill. Però per començar està molt bé. Ara sí que puc dir “estic realitzant el meu somni”. Fins als 46 anys vaig estar navegant per ultramar. I la de coses que he après.

Any 1990. El meu avi, ara ja és mort. Però abans de morir, la seva última paraula, que em va dirigir va ser:

“Fill, has de ser sempre tu mateix, i et deixo per quan sigui més gran el responsable del meu vaixell. No ho oblidis. T’estimo.”

Així va ser, ara sóc el propietari del vaixell, i cada estiu ens n’anem tota la família de viatge. Això sí, sempre recordant l’avi Lluís.

SEGON PREMI NARRATIVA CATALANA

Autora: Salomé Bretó 2n ESO

EL MEU ESPAI SECRET

M’encanta seure sobre la sorra quan està mig seca mig humida... Allà on les onades gairebé no arriben a fregar la punta dels meus dits dels peus... On la brisa acaricia el meu rostre d’una manera tan suau que, inconscientment, tanco els ulls i em deixo portar per la irresistible fragància que deixa l’aire al passar i...

Aquest és el meu lloc preferit, on em sento segura, feliç, tranquil·la, relaxada... on puc observar la gent que passeja per la platja, els vaixells pescant, les gavines volant, les ones del mar deixant escuma... on puc meditar totes les coses passades, presents i futures. On puc estar allunyada d’allò que em preocupa, que em distreu, que...

M’encanta poder tenir un lloc especial, allunyat de tot... M’encanta poder tenir un espai per a mi, un espai secret, un espai al costat de... Al costat de les seves aigües, de la seva sorra, del seu cel, al costat del mar.

ACCÈSSIT NARRATIVA CATALANA

Autora: Yolanda Jiménez 1r ESO

 

El mar estava embravit.

Les ones repetidament trencaven,

contra les roques gastades del penya-segat.

 

A dalt jo, asseguda,

escoltava les sorolloses embranzides.

 

El vent, humit i fred, em feia tremolar,

al compàs del cant de les gavines.

A la mà, el meu diari i la ploma,

que gairebé no podia sostenir.

 

I tot, per escriure un poema.

I de què faig el poema? –em preguntava- ,

quan el poema el tenia just al davant.

 

Aquell poema tan desitjat.

Aquell poema vers el mar.

Aquelles onades, aquell vent,

aquella música de fons.

I tot allò que em feia gaudir sensacions.

PRIMER PREMI POESIA CATALANA

Autora: Esther Domene 2n ESO

EL MAR

 

Mar calmat, mar embravit,

però sempre mar, al cap i a la fi.

De mil colors està tenyit:

de verd maragda, quan amb les algues

juguen els peixos de plata;

de taronja lluent,

quan el sol es posa cap a ponent;

de negre tenebrós,

quan la tempesta esclata i sona el tro;

de blau calmat i serè com el cel a l’estiu,

ple de núvols penjats per un fil.

Qui diu que no hi ha més color que els de l’arc de Sant Martí?

Mar calmat, mar embravit,

però sempre mar, al cap i a la fi.

SEGON PREMI POESIA CATALANA

Autora: Raquel Muñoz 1r ESO

EL MAR

Era magnífico. Había llegado el verano. Por fin podría bañarme en aquellas aguas cristalinas, azules, con peces que te rodean de arriba abajo, descubriendo nuevos habitantes. El año pasado descubrí uno enganchado en una roca, bien escondido, cómo si estuviera jugando al escondite, era de color naranja, con cinco brazos y le puse el nombre de Aurora (mi estrella de mar).

Normalmente salía al balcón para observar las estrellas. Era Luna llena. La luz de la Luna alumbraba todo el mar. En ella se reflejó una estrella que me
era familiar. Era igual que la que había encontrado, escondida en una roca. Tenía cinco brazos y depende de la luz de la Luna también era naranja.
Seguramente aquella estrella que había en el cielo era la madre de la que me había encontrado en la roca. Pensé que se había caído del cielo.

Un día por la mañana, como siempre, bien temprano, iba a darme mi paseo por la orilla del mar. Caminando, caminando, noté algo duro en la planta del pie. Rebusqué y encontré la misma estrella que me había encontrado en la roca enganchada, como si estuviera jugando al escondite. Había ganado la partida. Aquella sorpresa me alegró tanto que decidí llevármela a casa y guardarla en mi cajita de los tesoros. Cuando estoy triste, la cojo, y hablo
con ella. Me transmite fuerza y alegría, y ello me ayuda encontrar la solución de mis problemas.

Todo aquello lo descubro cada verano en el pueblo de Miramar, un pueblo donde las casas son blancas, con las ventanas azules y en cada hay el escudo
de la familia. Era una gran suerte, poder ir a aquel sitio, donde me bañaba horas y horas, cuando me metía de arriba abajo era como si estuviera en otro mundo, donde hay silencio, grandes tesoros escondidos debajo de las rocas y sobre todo
pequeños animales de toda especie. Habían de olor verde, amarillo, naranja, incluso un día llegué a ver de colorines.

Todo gracias a mi amigo el mar.

PRIMER PREMI NARRATIVA CASTELLANA

Autora: Sara Castillo 1r ESO

SIN RUMBO FIJO

No sé cual fue el motivo de nuestro viaje. Decidimos zarpar, sin saber hacia donde podrían arrastrarnos aquellas olas traicioneras. Para nosotros no existía ni el tiempo, ni el lugar, ni el cómo, ni el porqué…Tal vez fue la necesidad de explorar nuevas tierras, el deseo de llenarnos con nuevas sensaciones, la impaciencia de aventurarnos en mundos desconocidos…

Embarcamos por la mañana, con la suave brisa acariciándonos la cara, envolviéndonos el dulce aroma del mar, con las gaviotas volando sobre
nuestras cabezas…Y comenzó nuestro viaje. Navegamos con miedo pues no sabíamos qué podía ocurrir de un momento a otro, pero a la vez felices
porque aquella aventura seguro que resultaría gustosa y satisfactoria sucediera lo que sucediera. Nadie sabía el destino que nos tendría guardado
el futuro.

Llevábamos varios días (tal vez semanas)navegando sin rumbo fijo. Como de costumbre, lanzamos las redes de pesca al caer la tarde, para ver si conseguíamos algo de alimento. Mientas observábamos el atardecer, pacíficos, algo de repente sobresaltó nuestra tranquilidad. Las redes se movían bajo nuestra embarcación. Impacientes, subimos con todas nuestras fuerzas las redes y al ver que lo que habíamos “pescado” nos quedamos boquiabiertos. Una bella mujer con medio cuerpo de pez. ¿Era una sirena? No podía ser cierto… ¡No existían! Pero mis ojos no mentían, era cierto… Increíble, pero cierto.

Sorprendidos y sin saber cómo actuar, nos acercamos lentamente para intentar establecer una
conversación  con ella. Le preguntamos algunas cosas sobre su origen y su modo de vida, pero no obtuvimos ninguna respuesta. De repente, la sirena
empezó a cantar. Era un canto dulce, casi angelical. Me atrevería a decir que fue la melodía más bonita que he escuchado en toda mi vida. Lo último que recuerdo es la sensación de descanso y tranquilidad que se produce al despertar.

Cuando todos despertamos, la sirena había desaparecido. ¿Fue un sueño o fue un episodio real? Esa duda jamás la podremos revelar…Pero, por lo menos, vivimos un mágico momento perdidos en la inmensidad del mar.

SEGON PREMI NARRATIVA CASTELLANA

Autora: Yolanda Jiménez 1r ESO

EL MAR

 

¡Qué bello, qué lindo,

qué hermoso es el mar!

Las algas marinas

decoran su hogar.

 

Sus olas traviesas

no paran de jugar,

las aves inquietas

le quieren imitar.

 

Los peces felices

le suelen cantar,

un himno de gozo

en cada despertar.

 

¡Oh Mediterráneo!

Lleno de color,

eres la envidia

de tu alrededor.

 

¡Qué bello, qué lindo,

qué hermoso es el mar!

Las algas marinas

decoran su hogar.

PRIMER PREMI POESIA CASTELLANA

Autora: Míriam Miralles 1r ESO

UN MUNDO Y UN MAR

 

Un mundo tan pequeño

para un mar tan grande.

Un mundo tan oscuro

para un mar en tarde.

 

Un mundo tan vacío

para un mar tan lleno.

Un mundo tan rígido

para un mar tan tierno.

 

Un mundo con tanta arena

para un mar con tanta agua.

Un mundo con tanta pena

para un mar con tanta alma.

 

Un mundo sin libertad

para un mar con alegría.

Un mundo sin igualdad

para un mar con mucha vida.

 

Para un mundo tenso,

un mar en calma.

Para un mundo que a veces no entiendo

...sólo el mar me hace comprenderlo.

SEGON PREMI POESIA CASTELLANA

Autor: Xavier Calderón 1r ESO

UN MARINERO ME CONTÓ...

 

El mar está agitado,

alguien le ha insultado,

un marinero me contó

lo que nadie me había contado:

 

Que una bestia aparecía,

En una cercana lejanía.

Nadie le entiende,

¿Qué dice el marinero?

Nadie le comprende.

 

Dijo que la bestia,

en un baúl vivía,

y cuando se aburría,

a la superficie subía.

 

Dijo que la bestia,

Desposeía boca y nariz,

Entonces yo sonreía

Muy feliz.

 

Hoy al marinero,

yo le he preguntado,

¿la bestia ojos posee?

y él no me ha contestado.

 

ACCÉSSIT POESIA CASTELLANA

Autor: Àlex Gutiérrez 1r ESO

BAJO EL MAR

 

Bajo el mar me fui nadando

en el mar me vi soñando

Historias que contar

y buscando tesoros bajo el mar.

 

Bajo el mar encontré un ermitaño

pero era muy tacaño.

Le robé su casita

y le dejé sin cocinita.

 

Seguí nadando bajo el mar

y vi un pulpo pelear

para comer un simple mejillón

que no tenía ni cascarón.

 

Bajo el mar todo es precioso

pero si no lo cuidamos será horroroso,

nuestros hijos no lo conocerán

y tampoco lo disfrutarán.

 

ACCÉSSIT POESIA CASTELLANA

Autora: Alba Guix 1r ESO

TREBALLS PREMIATS

Categoria B: 3r i 4t d’ESO

LA CARTA

Aquest matí m’he despertat amb els raigs de sol que entraven per la meva finestra. He obert els ulls i m’he trobat estirada al meu llit, he mirat l’hora, la família estava desperta, i m’he aixecat del llit. Després de vestir-me, els he dit que me n’anava a fer un volt i els he dit adéu, però no s’han adonat que el meu adéu ha sigut, en comptes d’un adéu un “no sé si tornaré”. Al sortir de casa he anat a l’únic lloc on puc pensar tranquil·la, el mar. Quan hi he arribat no hi havia ningú, només el sol, la sorra, el mar, jo i una immensa tranquil·litat. Devien ser les onze tocades ja que el sol cremava una mica. M´he estirat a la sorra i he tancat els ulls. Per uns moments, he pensat en aquests últims dies. Ja sé què deveu pensar - una nena de setze anys es posa així per una “tonteria” pròpia de la pubertat! Amb els problemes que tenim nosaltres!- I la veritat no us dic que no, és més, teniu tot el dret de pensar-ho, però malauradament no són problemes d’adolescents que es poden resoldre en un tancar i obrir d’ulls. Per començar hi ha la meva família , i pensareu –tothom té problemes familiars- i jo us dono la raó, però no pas els meus. El meu germà és un drogata, a més de client habitual dels ingressos hospitalaris, i lla meva mare, separada i afeccionada als antidepressius. Sóc jo qui fa el dinar o millor dit el sopar, ja que ara mateix, després d’obrir els ells, estic veient la posta de sol. Però avui tindran una sorpresa, no hi tornaré. Ara mateix m’he aixecat i estic caminant cap a un penya-segat. Em costa de pujar, les roques estan esmolades, i vaig descalça .Des d’aquí puc veure millor la posta de sol, una llàgrima regalima per la meva galta en recordar l’única persona que aconseguia unir la família, la meva àvia. I per fi m’adono que aquesta solució és la més adient des de fa temps. Avanço cap a la fi del penya –segat, i en arribar crido –àvia!- després agafo el paper en què he escrit el meu final, molt fort, amb les dues mans i el deixo caure a terra. M’acosto al penya-segat mentre el sol es pon i entra la nit.

L’endemà al diari 20 minuts, titular de primera plana:

PRIMER PREMI NARRATIVA CATALANA

Autora: Alba M. Delgado 3r ESO

M’ofego. La carícia de l’aigua sobre la meva pell entumida.... És impossible, però sento la remor de les ones, deu ser un record que torna per confortar-me en aquests últims moments... Sense saber que no em cal.

El meu cos es balanceja suaument. Els meu braços oberts, lliure. Les meves mans acaricien l’aigua que se m’endú dolçament, tendra, com si tingués por que em trenqués. Pels meus llavis, que somriuen lleument, s’escolen les últimes bombolles d’aire que quedaven, que retenia inconscientment...

Els meus ulls, que romanien tancats, s’obren sobtadament, amatents, desitjant copsar les seves últimes imatges, que es gravaran al fons de la meva retina i s’hi quedaran fins que rel meu cos desaparegui. Els obro completament, malgrat la coïssor que els fereix. Allò, allò que hi ha allà dalt, és el Sol? O potser és Déu? Si ho és, aquest serà l’últim cop que el vegi, perquè he comès un pecat.

Però com pot ser un pecat, essent tan agradable i tan bo? Semblava tan correcte. Els farbalans del meu vestit verd voleiant amb la suau brisa marina, els meu peus abandonant la terra dura i freda que els fereix, les roques que els tallen. Volar, volar per última vegada com un ocellet acabat de sortir del niu, tastant la llibertat.

Començo a veure-hi borrós. Deu ser això, la mort. No és tan dolenta com es diu. No hi ha ningú que ho pugui saber. No sento cap dolor, perquè el mar s’enduu la meva vida a poc a poc, amb cada onada m’esborro una mica més, només una mica més....

Això que sento plorar lleument, soc jo? Quina llàstima haver-te de conèixer quan ens hem de separar, no trobes? Vols marxar, oi? Ho sento, però et retindré aquí fins que ja no puguem marxar mai més, no vull estar sola.

No em sento les mans, el meu cos és només un llast que m’arrossega amb ell als fons del mar.....

M’ofego, m’ofego...

Ryujin

SEGON PREMI NARRATIVA CATALANA

Autora: Helena Agustí 4tESO

 

 

Ets valenta i arrogant dama,

que amb llarg, bell i blau raspall

pentines la sorra daurada,

pentines la nit quan cau?

O ets cavall que la terra volta,

fort esbufec d’aigua i sal,

company i amic que sempre escolta,

vell savi que tot ho sap?

Per què tan enorme misteri?

Què hi ha rere el teu blau vel?

 

Hemingway d’això parlava

amb el seu vell pescador

en aquella gran novel·la,

i plantejava la qüestió:

La lluna duu cos de dona,

el blau cel és masculí;

el mar blau o la mar brava,

bella dama o navegant marí?

PRIMER PREMI POESIA CATALANA

Autora: Mireia Pérez 3r ESO

EL PEIX

 

No té pares ni cap amic

però xala com el més ric.

 

No ho entenc

ni ho comprenc.

 

Serà per on viu,

que sempre riu?

O per nedar

sense parar?

 

El que està del tot clar

és que no para de xalar.

 

És el peix més perseguit

però encara no l’han ferit.

 

En el que no paro de pensar

és en el cansament

de tant nedar i nedar.

 

És veritat,

que té llibertat.

 

Però, és clar,

si viu al mar

què més pot demanar?

 

Ni tranquil·litat,

ni llibertat;

ni pau,

ni cau.

 

Amb tota sinceritat

què més pot demanar?

si viu al mar!

 

El que està del tot clar

és que no para de xalar.

 

SEGON PREMI POESIA CATALANA

Autor: Pere Veciana 3r ESO

LES ONES

 

Anava trepitjant les ones

amb un pas suau i tranquil,

potser massa lent.

 

El vent em xiuxiuejava

a les orelles moltes notícies,

males notícies.

 

Però jo seguia caminant.

El vent ja va callar

i jo seguia caminant

trista, amb el pas suau i tranquil.

 

Les ones amb un bon humor

m’intentaven tranquil.litzar

mentres jo em feia la sorda.

 

Anava pel mal camí

i m’enfonsava cada vegada més al mar;

ja no podia respirar...

 

ACCÈSSIT POESIA CATALANA

Autora: Adriana Belei 3r ESO

REINA DE LOS MARES

Noche de San Juan 2005

Hundí los pies sobre la arena mojada. Vino una ola que pasó por encima de mis pies. Sentí que me acariciaba. Estaba fría. Después de unos momentos de vacilación, me adentré en el agua de cabeza sintiendo todo su frescor.

Nadé un poco.

De repente, sentí un ruido muy cercano, como si algo o alguien me rodeara. Me asusté mucho e intenté nadar hacia la orilla pero algo me lo impidió. Algo me cogió del tobillo y sentí pánico. Sacudí el pie repetidamente una y otra vez. Pero no se quitaba, no se iba. Entonces doblé la rodilla hacia la superficie y hundí la mano para quitármelo. Me agarraba fuertemente e incluso me hacía daño. Lo toqué. Era asqueroso. Parecía un alga aunqueno podía verlo debido a la oscuridad de la noche. Me dio un asco terrible y con todas mis fuerzas chapoteé sin resultado. No sé por qué me paralicé. De repente no hice nada. Me quedé quieta sin saber qué hacer. Sentí un fuerte estiramiento y me hundí hacia lo profundo. Sabía que no era yo. Algo me cogía y me llevaba. Sentía miedo, impotencia. Sino fuera porque sabía que era inútil, habría llorado, gritado.

Paré y me soltó. Parecía una persona, pero no lo era. Sólo podía ver su silueta: tenía cola de pez yde su cuerpo colgaban multitud de algas. Me miró durante un instante y nadó hacia arriba. Lo seguíy saqué la cabeza por la superficie. Miré repetidamente hacia todos los lados, pero no había nadie. Por un momento sentí que me ahogaba, que necesitaba aire...pero, ¿cómo podía faltarme aire estando fuera del agua? Era inexplicable.

Volví a meter la cabeza dentro del agua y nadé. Podía nadar mucho mejor y con más rapidez. Podía respirar bajo el agua.

Sentí un dolor fuerte en mis manos. Me las toqué y las miré. ¿Qué pasaba? Se habían vuelto blandas y comenzaban a tener un color verdoso. Mis dedos se curvaban cada vez más y se convertían en algas. Lo mismo pasaba con mis pies.

Luego siguió mi cuerpo. Mis piernas empezaron a ser más pálidas, se me unían en una sola y empezaron a tener escamas. Este proceso iba cambiando todo mi cuerpo. En mi cara, se ensancharon mis labios, los ojos. Los dientes se me empequeñecieron y la nariz se aplanó.

Mis cabellos se volvieron amarillos y, poco a poco, pequeños crustáceos se fueron depositando en mí. Me había convertido en un monstruo

Abril 2006

Tardé mucho en saber qué me había pasado.

Soy un monstruo marino. ¿De qué sirve negarlo?

Ahora sé que aquella leyenda de la noche de San Juan era cierta. La leyenda decía que si te bañabas esa noche, el monstruo marino te podía arrastrar y convertirte en uno de ellos. Des de aquel momento vivo en esta cárcel sin barreras que es el mar.

No puedo comer, pues no estoy viva realmente. No puedo saciar mi sed cuando lo necesito. No puedo asustarme...pues ya a nada le tengo miedo.

Todos opinan que soy una leyenda... pero, ¿qué es realidad y qué es ficción? Nadie lo sabrá jamás.

Ahora sólo espero con ansiedad que esta noche, noche de San Juan, pueda arrebatar la libertad a otro y yo, poder volver a ser libre. Al fin y al cabo, es lo que hicieron conmigo...

El próximo podrías ser tú...

SEGON PREMI NARRATIVA CASTELLANA

Autora: Sara Cermeño 3r ESO

TE OFREZCO UN MAR

 

Te ofrezco un mar

que llora, ríe y canta.

Te ofrezco un mar,

una eternidad salada.

Un mar tan pequeño

que quepa entre tus manos.

Un mar tan grande

que no quepa en tus ojos.

Un mar tan bello

que sólo puedan colmarlo

tus lágrimas de gozo.

Un mar tan ancho

que nunca se acabe,

en el que puedas nadar

sin llegar a ninguna parte.

En el que puedas nadar

sin que nadie te encuentre.

Sus gotas serán tiernas

lágrimas de rocío

espolvoreadas en una roja

flor de la mañana.

Un mar lleno de olas

que te lleven a tu destino.

Un mar lleno de sueños

que hagan más fácil el camino.

Y nadar, nadar, nadar

hasta llegar a algún lugar

que no exista en realidad,

que tú hayas creado

nadando entre tus propias

lágrimas de felicidad.

PRIMER PREMI POESIA CASTELLANA

Autora: Helena Agustí 4t ESO

LA CARACOLA

 

En el mar descansa

La pequeña caracola.

 

Muchos la buscan entre

Algas movidas por las olas.

Reposa y espera

Intranquila viendo un

Náufrago perdido

En alta mar.

Rompió la tranquilidad y en la

Oscura noche se perdió.

SEGON PREMI POESIA CASTELLANA

Autor: Javi Muñoz 3r ESO

TREBALLS PREMIATS

Categoria C: Batxillerat

RECLUTAMENT EN LA DISTÀNCIA

Les coses no són com semblen, les coses mai succeeixen com esperes....

Em dic Zhalius, sóc un detectiu de 29 anys, resident a una ciutadella costanera del país d’Armon, capital humana del món.

El planeta està dividit en quatre parts. La primera és la part humana, que és la més petita de totes, però que és el centre de la civilització mundial de Fyria. La segona és la part èlfica, una mica més gran que la humana i la zona pulmonar del món: hi ha els boscos més grans, i també els millors! Una preciositat. La tercera és la part més perillosa...el lloc de les bèsties: trolls, orcs, homesllop, elementals....i dracs. Van obrir una bona escletxa al món, de la qual tots van sortir i van conquistar la porció més gran de terreny. La quarta és el mar. Les civilitzacions del mar són molt misterioses, i les llegendes diuen que ocupen totes les superfícies dels 6 oceans....res d’això, també ocupen el temps i l’espai.

Voleu sentir la meva història? Veniu, asseieu-vos a prop, i escolteu en silenci...

Un dia tranquil, estava jo al meu despatx petit i acollidor, quan em vaig quedar adormit(la vida d’un detectiu pot ser molt avorrida). Vaig despertar-me en una part d’un somni gens desitjable pel meu cervell desgastat, pensarós, tranquil...Veia uns éssers blaus, esquelètics, sense mandíbules inferiors, sense òrgans...solament tenien esquelet i pell. Estaven anihilant uns bàrbars i unes bèsties, possiblement estaven batallant. Els ésser blaus, que parlaven un idioma ben estrany,van mirar cap allà on era jo i em van agafar.

Van portar-me lluny de la batalla mentre un d’ells feia desaparèixer el lloc en el qual estaven lluitant; aleshores va crear un llac gegantí i els va ofegar...A mi, una aura d’escuma em protegia de les ones gegants causades per aquell ésser; vaig sobreviure gràcies a ells....però...per què jo? Això us ho diré ara mateix.

Aquella esfera blanquinosa que feia bombolles em va portar a un lloc profund d’algun lloc perdut als mapes...vaig arribar a una ciutat submergida. Era tota blava....amb edificis circulars creats amb algun tipus de material marítim...no hi havia camins, no hi havia persones...tots eren homes peix o éssers blaus com els d’abans. Intentava frenar aquella bombolla, però no podia encara que ho intentés amb totes les meves forces; em portava a dins d’un lloc alçat de la ciutat submergida...semblava una illa sobre una altra illa...expectant.

Vaig endinsar-me allà on em portava l’esfera i vaig veure...el que creia que era un palau, amb un passadís ple de focs blavosos resistents a l’aigua, cúpules gegantines, un terra amb moqueta de plàncton de colors...Era tot massa maco per ser veritat...vaig veure desviacions encara més altes que aquell passadís, molt més fosques, aquest...era el camí principal.

-Hainsenled, hoidereon, fakleses merione-Va dir una veu des d’algun lloc.

-Què?-Vaig cridar jo, ja que no sabia què era el que deia...-No entencres!

-Farendos Caripenlei Jaden!

Va dirigir-se cap a mi una llum groga molt potent, va enfocar-me al cap...i vaig desmaiar-me.

Al cap de no sé quant temps vaig despertar-me...estava tancat en una presó, o això creia...ja no tenia cap esfera protectora, però podia respirar perfectament allí. Va venir un ésser verd i vermell, va mirar-me i em va començar a parlar.

-Onndien sareim enterionts fondero meniteros sento sekfrens demiona aic akr’jde raig de llum.

-Perdona? Crec haver-te sentit a parlar el meu idioma

-T’equivoques, ets tu qui entén el meu.

-Oh, sí? I com és això?-Vaig preguntar-li

-T’he dit que sentia molt el raig de llum que t’ha llençat el meu company, però que gràcies a aquest raig tu ens entens a tots nosaltres, era un sortilegi- Respongué.

-Entenc, però...per què m’heu portat aquí? Per què estic tancat?

-Et necessitem per una missió, ets intel.ligent i saps adaptar-te molt a les situacions...necessitem que exploris un lloc desconegut per a nosaltres.

-Doncs no ho entenc...però si vosaltres ocupeu els sis oceans!- Vaig contestar jo.

-És cert, és cert...però no solament podem explorar aquest món, no creus?

-Hi ha moltes coses desconegudes per anosaltres. Necessitem el teu ajut, ets un escollit –Respongué l’homenet verd vermellós.

-Jo no vull fer res....vull anar a casa! Tinc treball per fer- Vaig cridar.

-Treball? Adormir-te a l’escriptori?

Aquelles paraules em van trasbalsar. Era cert que era l’escollit? Fins i tot m’espiaven....encara que, potser aquell somni era provocat... m’havien fet viatjar astralment? Estava a una presó de somni? Aquestes preguntes sempre rondaven pel meu cap.....

-Això encara és un somni?-Vaig preguntar.

-No, això ho podries considerar com una segona vida teva.

-Segona vida meva? Però si estava somiant.

-No, ets una ànima. Vas morir en el contacte del raig de llum del meu amic. El teu cos ha desaparegut, estàs en una zona de recuperació d’ànimes i de rehabilitació corporal, és a dir, t’estic ressuscitant- Va confessar-me aquella criatura.

“Mort?” em preguntava. Vaig veure’m els braços, començaven a aparèixer uns símbols estranys... juntament amb molt de mal.

-Són inscripcions, noiet, no et preocupis-deia ell, és clar, ell no era el que havia mort.

-Jo també vaig morir ja fa 500 anys. No cal que pensis això de mi.

-Sé llegir els pensaments de la gent, i tu amb pràctica ho aconseguiràs. Ara tens els mateixos poders que jo, apa, corre, fora d’aquí!

-I com surto?

-Utilitza la ment-Respongué

Amb una mica de concentració, vaig transformar-me en una criatura aquàtica petita, em vaig filtrar entre els barrots i vaig alliberar-me dels lligams. En tornar al meu estat inicial, vaig veure que podia respirar sota l’aigua precisament pels efectes dels meus nous poders...Em va encomanar una missió molt complicada, em va fer aparèixer en un planeta anomenat......... Terra, sí, crec que es diu Terra. Em va encomanar la missió de mirar com estaven els mars i oceans d’aquest planeta...i sabeu que? per tornar amb les notícies amb què tornaria...millor em quedo aquí, i intento fer-vos reaccionar, habitants del planeta Terra: Heu vist els mars? I les illes metàl.liques que floten en el centre...extraient tot el material possible? Bidons llençats, fons destrossats, animals infectats....Reaccioneu humans, podeu continuar mantenint així la vostra vida?

PRIMER PREMI NARRATIVA CATALANA

Autor: Xavier Alarcón 1r Batxillerat

HARALD AL NOU CONTINENT

Hi havia una vegada, pels voltants de l’any mil de la nostra era, un jove anomenat Harald, que habitava a la recent colonitzada illa de Groenlàndia. L’illa havia estat colonitzada per Leif Ericson, fill de Erik el Roig. El pare de Harald recordava molt bé l’arribada dels vaixells víkings, n’hi havia desenes, i tothom que es va oposar a la colonització no va poder sobreviure per explicar-ho.

Harald, des de ben petit, havia volgut veure món i viatjar amb vaixell. Per això, un bon dia, va decidir embarcar-se d’amagat en un vaixell d’exploració. Tot i que no tenia prou edat per anar-hi, es va embarcar en un drakkar sense el consentiment dels seus pares i sense que cap mariner el veiés pujar.

Amagat entre sacs de provisions, va passar moltes hores patint el dur i esgarrifant fred hivernal del nord. No tenia ni la més remota idea d’on podia anar aquell vaixell. El temps era llarg i com que estava quiet tenia encara més fred; quan ja no podia aguantar més, va decidir sortir a menjar una mica sense que ningú el veiés.

No va funcionar, un dels homes de la nau el va veure i el van portar d’immediat a veure el capità. Harald va fer el cor fort i li va explicar que ell volia viatjar a bord de la nau. Com que ja no podien fer res per deixar-lo a terra, van decidir que s’encarregués de remar quan algun dels homes estigués molt cansat. Remar tampoc era gens fàcil, s’havia de fer molta força per moure els rems i cansava molt, encara que fos únicament per substituir temporalment els homes més cansats.

Cada dia a bord de la nau era un infern: cansament i fam per l’escassetat en el repartiment de provisions i per la incertesa d’on anirien. Els havien dit que anessin fins a unes noves illes que hi havia a l’oest, però ja portaven més de dues setmanes navegant i no havien arribat enlloc. Eren tres naus, la principal anava uns cent metres més endavant. Aquella nit va haver-hi tempesta, la nau principal va enfonsar-se i els seus tripulants amb ella. La tripulació estava desanimada, i per acabar de rematar-ho, dos dies després va passar una cosa molt pitjor.

L’altra nau es va anar acostant molta la que viatjava en Harald ila van assaltar: no havien repartit bé les provisions i s’estaven morint de gana. Va haver-hi una lluita ferotge entre víkings, i els traïdors van perdre tots els seus homes. Però dels cinquanta homes de la nau on viatjava Harald, només en quedaren vint, la situació era crítica.

Quan tot semblava perdut i alguns s’estaven tornat bojos, van veure terra, i l’esperança va tornar. Van amarrar la nau a la costa i van arribar a una terra que no havien vist mai abans. Deu del homes es van quedar a custodiar la nau, i els altres deu es van dividir en dos grups d’exploració.

Era una terra freda i semblava que per aquells topants no hi havia ningú.

Harald anava en el grup del capità caminant per un bosc, però la desgràcia els va visitar altre cop. Un ós que els va sorprendre va acabar amb la vida d’un dels cinc homes iva deixa greument ferit a un altre; a més, aquest ensurt els va fer perdre el sentit de l’orientació i es van perdre en un lloc que ningúno havia vist mai. La bogeria va poder amb un a altre, a qui van haver de matar perquè un boig en aquelles condicions els suposava un perill. Només quedaven en Harald, el capità i un home ferit, que al cap d’unes poques hores no va suportar més el fred i va morir.

Van decidir tornar a la nau i van veure que l’altre grup d’exploració no tornava. Els van esperar dos dies, i veient que l’esperança ja estava perduda, van decidir embarcar-se altre cop per tornat a casa. Només eren dotze tripulants, no eren suficients per poder arrossegar els feixucs rems del drakkar; així que anaren a la deriva i es quedaren allí fins que s’acabaren les provisions, i foren conduïts a Valhalla.

Aquelles horribles terres que havien costat la vida a desenes d’homes, i de les quals mai ningúva tornarviu, eren les que avui coneixem amb el nom d’Amèrica.

SEGON PREMI NARRATIVA CATALANA

Autor: Marc Casals 1r Batxillerat

MAR

Su constante movimiento embriaga los sentidos del que mira y del que ve, te envuelve en una suave brisa marina y te acaricia sutilmente con su aterciopelado manto verde esmeralda... Sin duda ya no le quedan recuerdos porque su vaivén los ha borrado y, silencioso, guarda todo aquello que recibe como el anhelo más dichoso.

Los años para él no pasan, pues no parece envejecer minuto tras minuto, segundo tras segundo y cuando se enfurece, devasta y asola incluso ciudades...

No se le debe temer, pero tampoco confiar demasiado en él pues ha acechado almas mundanas durante siglos tras su sutil ingenuidad cristalina, pero ante todo eso un sinnúmero de recuerdos, de miradas que han visto pasar cientos de lunas y amaneceres, tripulantes de embarcación y marineros de alta mar que lo veneran y se postran ante él: el Mar.

Y ahora que esos pequeños ojos se entrecierran, y te adentras en un profundo y placentero sueño, aún luchando por no caer rendido, tus pupilas, siguen soñando a unir almas que divagan juntas por el mar de impulsos y miradas nunca perdidas, y te susurro palabras que alteran el agua más tranquila y sosiegan al mar más enfurecido... Ahora despiertas del sueño y escribes con palabrería, elevándome hasta hacerme volar donde el cielo se vuelve tierra, y la tierra se vuelve aire, el fuego, éter y yo... Yo soy él, donde mis sentidos se combinan para ser un solo cuerpo que vuela sin alas, donde el dolor se convierte en un suave bálsamo. Entonces despierto y, pasando la página del triste libro del olvido, me doy cuenta de tenerlo tan cerca que nunca lo veo. El tiempo se para y yo, perdida, entonces soy consciente.

PRIMER PREMI NARRATIVA CASTELLANA

Autora: Míriam Sánchez 2n Batxillerat

UN SACO DE PIEDRAS

El agua le cubría los tobillos. Alrededor de los pies salían unas ondas de agua que se quedó observando. Inmediatamente, sacó los pies del agua y se los miró de cerca. No había ocurrido nada. Se concienció de que nada podía pasarle. Miró el saliente en donde estaba sentado. También podía ocurrir que... “¡No!” Le gritó una voz en su cabeza. Se levantó y volvió a observar el agua. Era oscura, de un color verde azulado, pero muy oscuro. En el fondo de ella, se percibían manchas negras que ondeaban con el movimiento agresivo de las olas. El viento se había levantado y estaba moviéndola adrede para asustarlo o eso creía. Asustado, salió corriendo por el muelle mirando el mar. Tropezó con una niña que tiraba piedras al agua y miraba embobada las ondas. La insultó y siguió corriendo hasta casa.

Las ondas salían del agua como por arte de magia. Las iba tirando, una a una, y observaba sus efectos en el agua cristalina. Era tan bello. A menudo, iba al mar a relajarse. Su familia era muy opresiva y el mar representaba la libertad que tanto ansiaba. A menudo, odiaba a esas personas que gozaban de largos cruceros por él sin apreciar el significado espiritual que ella le veía. Era hermoso y ese día más que nunca. Sus aguas cristalinas dejaban ver unas bellas plantas acuáticas en el fondo, que danzabancon el movimiento tranquilo del mar. Se pasaba horas contemplándolo y nuca se cansaba. De repente, un niño se le cayó encima. Tenía cara de asustado y lágrimas en los ojos. Se puso a chillar palabrotas en voz alta y se fue corriendo. Siempre estaba allí, con ella, pero no le gustaba. Siempre lloraba. Tenía entendido que su familia era muy simpática y que sus padres buena gente, pero él... dejaba mucho que desear. A veces, le daba cierta lástima verlo en el muelle ya que se pasaba las horas introduciendo y sacando los pies del agua mientras la miraba con recelo. Nunca le dijo nada, pero sabía que le asustaba el agua. Nunca le preguntó por qué pero siempre le vigilaba de cerca, ya que temía que hiciese algún disparate. Ese día sólo corrió, y en cierto modo, le dio las gracias. Se levantó, cogió las piedras y se dirigió a la arena, donde dejó las piedras, se quitó el vestido y se lanzó al mar.

Se dio cuenta de que lo que había hecho sólo dejaba anclar más hondo sus miedos. Se quedó inmóvil un rato y dio media vuelta. Al llegar a la playa se quitó los zapatos e introdujo sus pies en la arena. Un escalofrío le recorrió el cuerpo, estaba fría. El mar volvía a estar como antes: movido, de color oscuro y el viento lo meneaba de aquí para allá, haciendo que apareciesen diminutas algas flotantes en cada remolino de agua que se producía en la costa. Se estremeció de nuevo. “Debes ser fuerte” le dijo la voz. Se encaminó al muelle con los zapatos en la mano. Al lado de éste encontró un vestido y una bolsa de piedras. “¿Sería eso una señal divina?”. Recogió las piedras y se sacó un pequeño cacho de cuerda del bolsillo e hizo un nudo en la boca de la bolsa. Puso el pie derecho en la tabla de madera y ésta se quejó y así sucesivamente. Posiblemente sabían a lo que había venido y le recriminaban por ello. El viento empezó a soplar más fuerte y en sus orejas empezó a reproducirse una extraña risa burlona. Apretó los dientes. Observó a derecha e izquierda, “Nada” le dijo la voz. Introdujo la mano en la bolsa de piedras y cogió la mayor. Del bolsillo del pantalón sacó un papel que colocó en la madera del muelle y lo aplastó con la piedra. Se dirigió a la parte más adentrada al mar del muelle. Observó el agua de nuevo. Cogió la bolsa, se la ató a los pies, se sentó, comprobó que pesaba lo suficiente, se volvió a levantar y se lanzó al mar.

Salió del agua. El día era estupendo. Corrió hacia el vestido y se lo puso. Descubrió que las piedras no estaban. Vio una piedra en el muelle y corrió hacia ella. Descubrió unas bambas al lado y un papel debajo. Lo cogió. En él decía lo siguiente:

“Queridos papás,

sólo tengo quince años pero espero que entendáis el porqué de mi decisión. Vosotros me trajisteis al mundo porque quisisteis, nadie me preguntó. Puede, que la vida hasta los cinco años fuese bonita y valiera la pena vivirla, pero mi decisión es la correcta. En el colegio me pegaban de pequeño, hace un año un niño me rompió la nariz y os dije que me había caído con la bici. Luego me enamoré de una chica. Era perfecta.

La conocí un día en la playa, mientras huía de Rafa, Manolo y Paco. Me enamoré en ese momento. Era rubia con los ojos negros. Su mirada era segura. Cada tarde la venía a ver. Pronto nos hicimos amigos, luego mejores amigos y un día, por la noche, nos besamos a la luz de la luna. Así empezamos a salir. Me dijo que vivía cerca de la playa. Sus padres eran alcohólicos y siempre se estaban peleando, y por lo tanto, su único momento feliz era cuando paseaba por la playa a lanzar piedras desde el muelle, ya que pensaba que esas piedras eran los momentos tristes y que cuantas más tirara menos tristeza tendría. Intenté por todos los medios que fuera feliz y poco a poco lo fui consiguiendo. Pero un día Rafa me vio.

Sólo comentaros que el incidente de esta chica que se encontró ahogada en el mar era ella. No se abrió el caso porque el padre de Paco es el alcalde del pueblo. Pero fue violada repetidas veces y ahogada.

Por las noches lloro pensando en ella. Rafa, Manolo y Paco no me han vuelto a decir nada, pero cuando les miro a la cara la veo a ella chillando y muriendo.

Cada tarde vengo al mar para lanzarme junto a ella, pero no puedo. Se me muestra como mi corazón: revuelto, indeciso, agresivo, triste y oscuro. Pero hoy he olido su perfume, he visto su vestido en la playa, he visto sus piedras y lo he entendido. Si las tiraba todas dejaría de sufrir. Y así lo he hecho. Me encontraréis en el mar. Enzarzado en esas algas pútridas que se la llevaron, que por fin, para mí, podrán ser tan bellas como el resto del mar.

Adiós a los dos, os quiero.

Te quiero Valentía.

El miedo

P.D.: Siempre estaremos juntos, por el resto de nuestros días.”

Sus cabellos rubios ondearon al viento. Una lágrima surgió de entre sus ojos negros. Inmediatamente se lanzó al agua. Allí estaba él. Esperándola con los brazos abiertos y una sonrisa radiante.

SEGON PREMI NARRATIVA CASTELLANA

Autora: Laura Gascón 2n Batxillerat

MAR Y METRALLA

 

Mira fijo al horizonte donde ve pasar su vida.

Su ciudad y su familia en la orilla despedida.

Desde su barco de guerra, pensativo, se estremece.

Ha pensado en su musa. Su melancolía crece.

 

Soldadito Marinero, nunca olvides tu princesa.

No te rindas nunca y, guiado por su amor, regresa.

Os separan muchos mares... y muchas tormentas...

Soldadito Marinero... vuelve pronto a tierra...

 

A pesar de ser tan joven se ha visto obligado a armarse.

Hace tan sólo unos días sólo pensaba en casarse.

Las disputas de gobiernos le hacen ir a la batalla.

Vive rodeado de agua, sangre y olor a metralla.

 

Soldadito Marinero, nunca olvides tu princesa.

No te rindas nunca y, guiado por su amor, regresa.

Os separan muchos mares... y muchas tormentas...

Soldadito Marinero... vuelve pronto a tierra...

 

Se ha matado a mucha gente,

Se ha teñido el mar de sangre.

En el muelle está tu musa,

Que esperará para siempre...

Que esperará para siempre...

 

PRIMER PREMI POESIA CASTELLANA

Autor: Víctor Català 1r Batxillerat

POEMA SOBRE EL MAR

 

Vivo al lado del mar

En una casita adosada

Donde sólo me tengo que asomar

Para ver la gran balsa azulada.

 

Sin ella no soy nadie,

Sin ella me pierdo

Bajo la tristeza de la realidad

Que nos engloba todo el tiempo.

 

Al amanecer, cuando me levanto

Suelo salir al balcón

Para ver mi fiel amigo

Calmado, majestuoso y sin compasión.

 

Cuando llega el verano

Mi fiel amigo se ilumina

Bajo el sol lejano

Que a todas horas nos culmina.

 

SEGON PREMI POESIA CASTELLANA

Autora: Tina Fuentes 2n Batxillerat

Edició:

© Institut Celestí Bellera (Granollers) abril de 2006

portada: Albert R. Mauri, 1r batxillerat Arts

compaginació i disseny: Santi Llorens

Edició en format web:

http://www.bellera.cat/portal/santjordi06

accés al recull de textos premiats la diada de SANT JORDI 2005