PRESENTACIÓ

SANT JORDI, QUIXOT I VIATGES...

La flaire de les roses i les abundants novetats editorials ens tornen a fer viure intensament una de les festes més nostrades: Sant Jordi.

El nostre institut ha volgut celebrar aquest Sant Jordi 2005 amb un homenatge als 400 anys de la publicació de la primera part del Quixot, a partir de dramatitzacions i treballs multimèdia portats a terme per nois i noies de 2n cicle d’ESO i de 1r de Batxillerat, i amb aquest bonic recull de les composicions premiades al concurs literari d’enguany.

El viatge és el tema comú a totes les narracions i poesies. Un viatge que podia recordar el que va fer per terra el Quixot acompanyat del seu escuder Sancho Panza, o el d’Ulisses amb múltiples aventures marines fins arribar a Ítaca, o un viatge sideral com a 2001: Odissea a l’espai, o... Els nostres novells escriptors han anat més enllà i els seus viatges han esdevingut originals i creatius. Llegiu-los i gaudiu-ne.

Departament de Llengües Catalana i Castellana
abril de 2005

TREBALLS PREMIATS

Categoria A: 1r i 2n d’ESO

M’he estat tota l’hora del pati tancat en un dels vàters de la planta baixa. Sempre ho faig, perquè no tinc amics; abans el meu únic amic era el meu germà Sofian, però ara... El cas és que he estat pensant-ho bé i no he fet cap viatge que valgui la pena d’explicar. Amb aquestes cabòries al cap, he arribat a casa i li he dit a en Ramon:
- Ramon, la profe m’ha dit que faci una redacció d’un viatge, i jo, quan vivia al Marroc, no vaig viatjar.
- Com que no? I el viatge que vas fer quan vas venir aquí, què?
En Ramon m’ha sortit amb una de les seves idees brillants, ja que és professor universitari. I m’hi he posat.

Llavors jo devia tenir sis o set anys. El pare s’acabava de morir, i en Sofi i jo ens havíem quedat sense família propera, per tant no sabíem on anar ni què fer. Ell tenia dinou anys i va decidir pels dos. Vivíem als afores de Tànger, per tant, érem a uns pocs quilòmetres d’Espanya. En Sofi tenia una estranya obsessió per marxar del Marroc. I així ho vam fer. Al cap d’uns dies de morir-se el pare, en Sofi i jo vam agafar els pocs estalvis que teníem i quatre parracs que ens van cabre en una motxilla i vam fer cap a Ceuta, d’on sortia un vaixell de mercaderies (concretament, taronges), que arribaria al cap de dos dies a les costes d’Algesires. Jo estava una mica espantat, però en Sofi em va ajudar a perdre la por.
- Darrere d’aquest munt d’aigua hi ha una nova vida, germanet. – em deia, convençut que tot seria diferent.

Ens vam “colar” al vaixell, que era bastant petit, i ens vam ficar en una de les sales de maquinària la nit abans de marxar. Ens vam apoderar d’un parell de caixes de taronges, que serien tot el nostre aliment per el dia i la nit durant els quals estaríem allà ficats. El vaixell era vell i feia bastant de pudor. Va ser difícil aguantar en aquell lloc ple de màquines, amb un fred que pelava, en ple hivern. Però ho vam fer, vam aguantar tot un dia i una nit fins arribar al port d’Algesires. Ja hi érem però ara no ens anàvem a quedar allà. Volíem arribar a una ciutat prou important perquè en Sofi trobés una bona feina i jo una escola.

Vam colar-nos en la caixa d’un camió amb destí a França, i vam decidir que baixaríem a Barcelona, de manera que eren unes vint hores de viatge. El viatge va ser llarguíssim i al cap d’unes catorze hores, vam ser a l’altura de València, on el conductor va decidir fer un descans. Quan va obrir la caixa del camió per veure si la càrrega estava en bon estat, ens va descobrir arraulits a terra, de manera que va dir-nos que trucaria a la policia. Vam posar-nos a córrer com desesperats, i vam arribar a un petit poble anomenat Xirivella. Ens vam quedar allí, vivint en una casa deshabitada. Per a poder menjar, en Sofi va haver de robar en algunes cases.

A partir d’aquí la història va ser del tot tràgica. Un dia el van atrapar, i el van ficar a la presó. A mi em van enviar a un orfenat a Barcelona, on un dia, un home va venir per adoptar un nen, i li vaig agradar. Era en Ramon. Vaig anar-me’n a viure amb ell a una casa de la urbanització de Bellaterra, on treballava el meu nou pare. La primera vegada que vaig anar amb en Ramon a visitar en Sofi, l’únic que em va dir va ser que estudiés, que no volia que acabés com ell. I li vaig fer cas.

Aquí estic, escrivint la història del meu viatge, de l’únic que he fet a la meva vida, i que me l’ha canviada totalment.

PRIMER PREMI NARRATIVA CATALANA
Autora: MIREIA PÉREZ Curs: 2n ESO

DESTINACIÓ: POL SUD

(selecció de fragments)

Al segon pis del vell bloc de pisos del carrer St Petersburg, a la ciutat de Berlín, hi vivien dos germans i el seu avi. Un germà, el petit, es deia Robert i tenia set anys. A causa de la mort dels seus pares per la mateixa malaltia, el càncer, i la seva impotència per evitar aquella tràgica mort, l’havien portat a tenir una imaginació desbordada que el portava a llocs desconeguts i a conèixer gent imaginària. Estava gairebé sempre callat, imaginant-se coses que ningú no podia imaginar.
L’altre germà, en Jon, tenia setze anys. També l’havia traumatitzat la mort dels seus pares, de manera que a partir d’aquell dia havia decidit que seria científic, seguint els passos del pare. Havia estudiat tant que tenia molts coneixements en tots els camps que comporta la ciència. L’avi, el seu adorat avi i l’únic membre de la família que els quedava, deia que era un superdotat, un geni de qui s’havia de treure molt de profit. [...]

En Jon va obrir la porta d’una revolada i amb un to enèrgic va cridar:
- Decidit! Aniré a la Universitat de Janets! Oi que és una bona elecció, avi?
- No ho sé, no sé pas on és aquesta universitat.-va respondre.
- Va! És igual, jo hi aniré i punt!
- Entesos - va dir l’avi - però abans has d’enviar-hi una carta de sol.licitud. [...]

[...]

SEGON PREMI NARRATIVA CATALANA
Autor: MARCEL MARTÍNEZ Curs: 1r ESO

UN VIATGE IMAGINARI

(selecció de fragments)

Hi havia una vegada, un noi i una noia que eren bessons. La noia es deia Clàudia, i el noi es deia Pablo. Un dia van decidir que farien una visita al seu amic, en Cabrises. En Cabrises era el seu amic imaginari compartit. Ell els va proposar de fer un viatge. Tots tres van arribar fins a un món ple de fantasia i màgia, on les gallines eren valentes i els peixos sabien parlar; on els talps podien veure la llum del dia, on les mules tenien filles, on les guineus no deien mentides, i on les tortugues no anaven tan a poc a poc.

[...] Un lloc de pau, amor, felicitat, amistat, de totes les coses bones que es poden desitjar.

A la nit van parlar de tot aquell món d’aventures que havien viscut. S’ho havien passat tan bé, que els sabia greu deixar aquell lloc tan fantàstic. En Cabrises els va dir que l’endemà hi tornarien, i així va ser durant tota la seva infància. En una d’aquelles aventures van descobrir que seria molt maco que tots els seus amics poguessin anar amb ells a aquell indret. I així va ser com tots els nens del món van trobar aquell passatemps que els fa tan curiosos; una singularitat que sempre els feia sentir com els reis d’aquell món fantàstic.

Aquell món és el que anomenem: Imaginació.

TERCER PREMI NARRATIVA CATALANA
Autora: ARIADNA MORENO Curs: 1r ESO

EL VIATGE DE LA VIDA

Aquest viatge comença quan surts del ventre de la teva mare. Només acabat de sortir ja et trobes un home gran, fort, tot vestit de verd i el primer que fa és donar-te una bofetada al cul i, és clar, tu plores.

Deprés ja comences a menjar (de pit) i a babejar. Més tard, ja amb 12 mesos, compleixes el teu primer any. Veus que tots els teus familiars et vénen a veure, amb un pastís que té una sola espelma

Més tard, ja amb 2 anys, aniràs a una església on un home vestit de blanc et llençarà aigua al cap. A tu et semblarà que t'intenta ofegar. Però encara no moriràs, tranquil...

Als 3 anys començaràs el parvulari amb nens com tu. Cadascun amb la seva vida. De moment continuarem amb la teva.

Després dels 9 anys de primària de l'escola t'hauran passat moltes coses com: el primer petó, la primera baralla, la pila de deures que et posaran...

Després, a secundària, aniràs a l'institut i tindràs el doble de baralles, de deures...

Quan ja acabis els estudis començaràs a treballar però, com a molt, amb 16 anys, només et donaran treball al “McDonalds”. I, a més, serà d'un contracte-brossa.

Al cap d'un bon temps trobaràs un treball en condicions i trobaràs parella. Amb la parella, més endavant, tindràs fills i una d'aquestes hipoteques que t'arriben fins al coll.

I, és clar, els teus fills també faran el seu camí i tu els hauràs d'ajudar.

Ja tirant cap els seixanta i escatx, et jubilaràs i et dedicaràs a jugar al dòmino i a passar hores i hores assegut en bancs. La teva vida es dedicarà, ara, als teus familiars.

I així fins que un dia normal te n'aniràs a dormir i no t'aixecaràs més.

TERCER PREMI NARRATIVA CATALANA EX AEQUO
Autor: CRISTIAN RESA Curs: 2n d’ESO

A LA DERIVA DE LA SUERTE...

A la deriva de la suerte,
en la rueda del azar,
y a menester de la muerte,
la mar que puede matar.

Sus olas, sus vientos,
sus barcos, sus puertos,
que dejan estelas
pintadas en lienzos.

Y allí estoy yo:

A la deriva de la suerte,
en la rueda del azar,
y a menester de la muerte,
la mar que puede matar.

Arriesgando mi vida,
como un héroe imprudente,
que, por salvar su querida,
se enfrenta a la muerte.

Pero me da igual,
pues sin ella no vivo.
Y estos versos le escribo
a mi querida, la mar.

PRIMER PREMI POESIA CASTELLANA
Autora: MIREIA PÉREZ Curs: 2n d’ESO

VIAJE A LA REALIDAD

Un viaje de tus sueños.
Un viaje al paraíso.
Mil noches románticas
lanzadas sin aviso.

Un viaje inesperado.
Un viaje equivocado,
donde tus sueños
no se han realizado.

Y de repente...
Te envuelve la pobreza.
Sin agua que beber.
En medio de una guerra.

En tu viaje, no todo es riqueza.
No todo es genial.
Medio mundo agoniza,
necesita libertad.

Un viaje, quizás, no deseado.
Un viaje a la realidad.
Que me transporta a ese mundo
que nadie quiere ayudar.

SEGON PREMI POESIA CASTELLANA
Autora: ESTER DOMENE Curs: 1r d’ESO

EIDUR BLØNQVIST salió de su casa en Malmöe poco tiempo después de que amaneciera. Le esperaban meses largos. Era el capitán del navío Åska, y después de dos meses de descanso volvería a partir con su tripulación a los adentros del Mar de Noruega para capturar salmones y venderlos. Ése era su oficio, pescador, y no se avergonzaba de serlo.

Llegó al puerto de Malmöe a las 06:15, su tripulación debería estar allí dentro de quince minutos. Así que entró en el pequeño bar de siempre y se tomó una pinta de cerveza danesa. Eidur, cuyo nombre se lo puso su madre, islandesa, había nacido en Östersund, en el centro de Suecia, pero por sus humildes orígenes tuvo que trasladarse a la gran ciudad. Eidur era el típico nórdico: tenía una larga cabellera rubia que le llegaba a los hombros y una piel de lo más blanca.

Acababa de entrar en el bar el primero de la tripulación, Niclas. Después Christian hizo acto de presencia, seguido de Sven y, por último, Jesper, el más rezagado.

Embarcaron todos en el Åska y partieron. Estarían cinco meses, hasta octubre, pescando para después volver. Zarparon poco después de cargar todas las provisiones. Pasaron Copenhague, Aarhus y Kristiansand, Aberdeen y pasaron junto a las islas Feroe para meterse en el centro del Mar de Noruega.

Pasaron las primeras horas y se prepararon para sacar las cañas y las redes, pero Sven oteó el horizonte y vio una tormenta que se aproximaba a una velocidad tal que no podrían huir de ella.

No les dio tiempo ni a levantar el ancla que ésta ya les había alcanzado. Deberían hacer frente al violento temporal. Unas olas de cinco metros azotaban la embarcación que parecía al borde de la zozobra. Niclas, con un catalejo, vio que se acercaban unas olas muy peligrosas que si chocaban contra ellos posiblemente perderían el control del navío. Christian consiguió vislumbrar a simple vista que se acercaban a un conjunto rocoso que se amontonaba alrededor de una costa. Desconocían la presencia de una isla en medio del Mar de Noruega, ya que por la distancia recorrida no creían haber llegado a Islandia. Se aproximaban peligrosamente ràpido a las rocas.

Christian sugirió anclar para dar un giro de 180º, pero Eidur desestimó la idea ya que si anclaban en ese momento, durante el giro acabarían perdiendo toda la proa del barco. Así que continuaron rectos hacia el arrecife. La colisión se produciría en menos de diez segundos. El estruendo ensordecedor fue mayor que el daño producido: sólo se había desprendido algún casquete. Pero lo peor estaba por venir: unas olas que les venían de cara hicieron levantar el morro del barco haciéndolo saltar por encima de una segunda barrera de rocas. El barco quedó encallado en la arena de la playa.

Habían quedado a su suerte en una isla que ni ellos, expertos navegantes, conocían de su existencia. Se apresuraron a salir del barco. La playa, de arena fina, se extendía hasta un bosque de sabinas. Cogieron unas escopetas y unos revólveres que llevaban por seguridad, y con las cañas de pescar intentaron conseguir una cena medio decente, ya que las provisiones que llevaban se habían perdido en el fondo del mar, al igual que las bengalas y las redes. Esa noche consiguieron comer un salmón cocido con un fuego que hicieron acompañado de unas bayas cogidas de un arbusto que encontraron. Al día siguiente mirarían qué se había salvado del barco y probarían de sacarlo. En ese momento no tenían ganas más que de dormir.

Al día siguiente se levantaron nada más despuntar el alba. No podrían entrar al barco ya que éste había quedado casi en vertical. A Jesper se le ocurrió que atando una cuerda a una de las maderas que despuntaban en el casco podrían encaramarse, pero no se habían acordado de coger ninguna antes de bajar. Desayunaron y fuero a inspeccionar el bosque y sus alrededores. Cuando ya iban a volver a la playa, Sven encontró una cosa muy extraña para aquel paraje, una lata de Coca-Cola.

Volvieron a la playa. Con unos maderos y un casquete del barco consiguieron fabricante un hacha, aunque muy rudimentaria. Con ella consiguieron talar unos árboles y construyeron lo que sería el esqueleto de una cabaña. Pretendían hacer tierras cosechables en la parte del bosque que habían talado.

Un mes después, tenían la cabaña aunque el experimento del huerto había sido en balde. Desde junio iban a hacer expediciones más allá del bosque, pero no mucho. Un día en que Sven fue a pescar a un lago que encontraron, fue atacado por un oso. Sven, sin dudarlo, sacó un revólver y le endiñó un balazo entre los ojos. Tendrían carne para dos semanas.

Comenzaban a acostumbrarse a esa vida pero de igual manera intentaban tener contacto con algún barco que pasase por la zona. Su primer intento fue poner un mástil en lo alto de un promontorio, al que poco después le pusieron una bandera sueca que consiguieron rescatar del Åska, cuando éste cayó por su propio peso. Otro intento fue poner unas notas al cuello de unas aves poco antes de que emigraran. En las notas explicaban que se hallaban extraviados en una isla en medio de algún mar al norte de Europa.

Un día de agosto en que se adentraron aún más en la isla encontraron un cartel en una lengua que desconocían. Y eso que entre todos sabían sueco, suomi, noruego, danés, inglés, español y portugués. El cartel venía a querer decir: “Bienvenidos a Bilbao, aibalostia”.

PRIMER PREMI NARRATIVA CASTELLANA
Autor: ALAIN QUIRÓS Curs: 2n d’ESO

TREBALLS PREMIATS
Categoria B: 3r i 4t d’ESO

EL CIBERVIATGE

Com sempre... aquell dia estava jo amb el meu ordinador ficat de cap a les entrades de registre. Tot anava com sempre, jo donava ordres i el meu PC (ho direm així per no haver de dir una paraula tan lIarga com ORDINADOR...) les obeïa. Aquella mateixa tarda m'acabava de baixar una pel.lícula, El Hundimiento, i ja I'havia gravada i vista al meu reproductor de DVD.

M'he embolicat una mica parlant de tot això. Estava explicant com modificava les entrades de registre (les entrades de registre son modificacions deI sistema que podem manipular, però només els que en saben ho haurien de fer), i aquell dia vaig canviar I'entrada WaitToKillTimeApp, que determina el temps en ms (milisegons) que triga el PC a esperar que una aplicació (com ara l'eMule) es tanqui i pugui apagar-se el PC. Quan vaig tancar I'entrada de registre, el PC em va donar un error de sistema que deia que s'havia modificat una entrada i ara I'ordinador estava en mal funcionament. Jo Ii vaig donar a "Aceptar" i... de cop i volta tot va començar a fer voltes (quan dic tot és TOT), vaig començar a veure-hi borrós i a no tocar de peus a terra, tot volava...

Quan em vaig despertar estava en una sala buida de 4 parets sense cap porta. A les parets hi havia combinacions numèriques binàries que es movien contínuament. Vaig anar cap a una de les parets, la vaig tocar amb la mà i tot va comencar a donar voltes altre cop.

Aquesta vegada no em vaig desmaiar, pero quan tot tornava a estar al seu lIoc, vaig adonar-me que estava sobre d'un cable de color vermell amb inscripcions a la seva superfície, i envoltat de dos cables més, de color verd i. blau, i a sota meu, és a dir, a sota del cable, un circuït imprès amb una bobina de resistencia de coure, igual que les dels monitors. En aquell moment vaig pensar en I'absurda idea de poder estar dins del meu monitor, però en girar-me i veure la pantalla invertida vaig confirmar la meva idea... estava sobre els cables RGB, i a sota tenia la gran bobina de resistència.

El primer que se t'acudeix quan estàs tancat en un lloc, és trobar la manera de sortir-ne, i això és el que vaig pensar jo. Vaig intuir que si estava dins del monitor, bé hauria de poder ficar-me a la sortida del cable VGA i poder arribar a la targeta gràfica. També vaig pensar que seria un viatge calorós, ja que a l'interior de l'ordinador hi ha una temperatura d'entre 45 i 65 graus centígrads.

Vaig començar a baixar pels cables RGB, patinant, fins que vaig arribar a la sortida del cable VGA. Amb les ungles vaig fer un forat al cable i m'hi vaig introduir. Quan vaig començar a caminar intentant de no tocar els cables de coure se'm va fer tot fosc, però sort que portava el telèfon mòbil i podia il.luminar-me. Al cap d'una estona vaig arribar a I'entrada VGA de la targeta gràfica i vaig tornar a fer un forat amb les ungles per sortir del cable. En sortir-ne, vaig veure meravellat, que havia arribat a la targeta gràfica, i amb això, a la unitat central.

Des d'allà, i com que la tapa de la caixa del PC era transparent, vaig veure el monitor que ja s'havia apagat, i que el PC restava encès de tal manera que si tocava algun cable sense protegir podria electrocutar-me, ja que la potència del seu PC era de 450V. En aquell moment la targeta gràfica va començar a brillar. Vaig acostar-m'hi, pero vaig sentir una remor que em xuclava cap a dins de la targeta.

Quan, en teoria, ja era dins de la targeta gràfica, vaig veure com tot al meu voltant es transformava en un món de fantasia en el qual tot era d'un viu color verd amb arbres i lIacs d’un blau cel preciós; a dins del llac, els peixos saltaven en bancs. Tot aquest paisatge donava una sensació d'harmonia que acollia a dormir... i això vaig fer: en un jaç de fulles rera uns matolls, el son em va envair...

..........grrrrrrrr roooo.rooooooofffffffoo ...CROC!

¿¿iiLOL!!??

Un cop molt fort em va despertar, i als meus ulls vaig veure un gran cap amb una boca, un nas i un sol ull. Esperitat, em vaig aixecar i vaig començar a córrer. Aquella bèstia em perseguia i a la vegada rugia dient unes síl.labes com aquestes: "PO-LI-FEM". Vaig suposar que era el seu nom i que només sabia pronunciar això. Amb aquestes que vaig arribar al llac tot corrent i se' m va acudir una idea per despistar el cíclop (suposant que ho fos). Em vaig amagar en uns matolls i el cíclop, tan curt ell, va continuar caminant i va caure de ple al lIac. En aquell moment, amb la sensació que ja m'havia desfet del cíclop, tot va començar a donar voltes altre cop i al cap d'un moment tornava ser dins del PC.

Aquesta última aventura em va fer pensar que podria investigar i intentar descobrir misteris del meu propi ordinador. I així vaig començar a caminar per la placa base, agafant-me als pins per no caure, i vaig arribar fins a I'entrada LAN, m'hi vaig ficar i vaig arribar fins al router viatjant pel cable ethernet.

A dins del router vaig poder contemplar tot el seu interior, el ventilador, el dissipador, i les connexions LAN i WLAN. En aquell moment la connexió LAN 3 va començar a vibrar i a fer soroll. Al cap de dos segons tot s'havia enfonsat i tornava a estar tot en blanc... però sobtadament vaig arribar a un desert amb un cartell que indicava cap al sud.

"Darashia", hi deia al cartell! ¿Darashia?, ¿serà un poble? Vaig començar a caminar i al cap de 10 minuts vaig veure un lIeó. S'acostà a mi amb cara amenaçadora, com dient «Quina suculenta presa...», vaig arrencar a córrer tant com vaig poder, però el Ileó m'atrapà i amb les seves urpes m'agafà per la cama. En aquell moment vaig veure un resplendor al cel, i de color vermell baixava un objecte no identificat. A mesura que anava baixant vaig poder reconèixer una persona de forma robusta i forta, amb una espasa afilada i unes sandalies amb ales incorporades. Aquest individu es lIançà damunt del lIeó i Ii perforà el cos.

Quan em vaig poder aixecar, l'individu es va identificar «Em dic Hermes, el missatger de l'Olimp», i em va explicar què estava passant i perquè. Em va explicar que, jo, al interferir a I'entrada del registre del meu PC, havia obert un portal cap a una cinquena dimensió, i que aquest portal m'havia xuclat a mi mateix i s'havia tornat a tancar. Aquesta cinquena dimensió té una característica, i és que en un moment determinat s'havia d'obrir, no se sap quan, i quan s'obrís, se n'hauria de sortir, ja que si es tancava altre cop no en podria sortir mai més. Em va explicar una altra característica, i és que si no tornava, el món exterior a aquesta dimensió quedaria totalment inexistent a la galaxia, és a dir, ens quedaríem sense la tercera dimensió, que és la nostra.

En haver-me explicat això, el missatger Hermes va sortir volant i es va allunyar en el blau cel. Vaig continuar caminant fins a la ciutat, una ciutat característica del desert amb molts mosquits i moltes piràmides i temples egipcis. Vaig arribar fins I'edifici principal, on, no se sap per què, em van rebre amb aplaudiments i alabances. Un home amb una barba blanca molt Ilarga se'm va acostar, i amb paraules tranquil.les i harmonioses em va dir «Benvolgut, home. Em dic Laertes, pare d'Ulisses, i et convido a passar a la meva humil llar».

Quan vaig entrar a la casa d'aquell home de la barba em va explicar que tenien un temor. Des de feia 10 anys, un minotaure de la piràmide dels minotaures venia cada 3 mesos a assolar la ciutat, i de llavors ençà que no podien viure en condicions. Em va demanar un gran favor: que anés a la piramide dels minotaures i derrotés el minotaure negre, que així es caracteritzava, i que els alliberés del temor.

Suposo que per instint bàsic, vaig pensar que si no ho feia, no tornaria al meu PC, i, instantàniament vaig contestar que ho faria. Em van preparar equip d'expedició, i al cap d'uns dies vaig sortir cap a la piràmide, al nord, on m'esperaven llargues aventures.

Pel camí vaig trobar moltes dificultats, i amb prou feines me'n vaig desfer, pero un dia la cosa es va posar molt negra, i és que 10 aranyes gegants em van rodejar i van començar a atacar-me. Vaig començar una dura lluita amb les aranyes, però no vaig poder fer-hi res. En aquell instant, la sorra va fer un remolí i del remolí en va sortir una bella dama vestida amb una toga grega i amb els cabells llisos molt llargs. Tot es va parar, la sorra va deixar de moure's, el vent va deixar de bufar i les aranyes van quedar paralitzades. Aquesta bella dama em va dir el seu nom: Nausica.

Nausica em va dir que a partir d'aleshores i fins que acabés la meva escomesa tindria el poder ninjutsu, que era un poder nipó molt antic, i que el podria fer servir contra les aranyes. No em va dir res mes, tot va començar a moure's altre cop; ella va desaparèixer i les aranyes van venir a mi un altre cop. Però ara era diferent, em sentia molt més àgil i veloç; i al meu cap hi havia dues frases molt estranyes: Katon Goukakyuu No Jutsu i Kage Bunshin No Jutsu. Al cap hi tenia també l'ordre de dir aquestes misterioses frases.

iiKage Bunshin No Jutsu!! Al pronunciar aquesta frase el meu cos es va multiplicar i un centenar de còpies meves van començar a atacar i a fer els meus mateixos moviments contra les aranyes. iiKaton Goukakyuu No Jutsu!! Al pronunciar això la meva gola va començar a escalfar-se i als 2 segons vaig començar a escupir foc per la boca. Vaig veure que les meves còpies també havien començat a escupir foc per la boca i a cremar les aranyes. Al cap de 5 minuts de ruixar amb aquell foc intens les grans aranyes, no quedava ni una pota de les 80 que hi havia 10 minuts enrere. M'havia desfet de les aranyes

Despres d'haver desaparegut les còpies, vaig començar a caminar altre cop cap al nord. Al cap de 5 dies de caminar sense aigua ni aliment (quina resistència, eh?), vaig avistar una torre que devia estar a uns cent metres, i vaig suposar que era la piràmide. En efecte, era la piràmide, pero hi havia un petit problema, centenars de minotaures l'envoltaven defensant-la. Era un problema que havia de resoldre utilitzant altre cop el ninjutsu. Al cap d'una estona estaven tots rostits, però jo vaig notar que l'energia em disminuïa molt, ja que havia caminat molt sense menjar ni beure i l'energia s'esvania. Vaig anar pujant escales i vaig trobar un camí que pujava fins a dalt de tot.

Al arribar a dalt de tot, vaig veure una mata de pèls negres que es movia, vaig acostar-m'hi i la vaig tocar. La mata va desaparèixer i en el seu lIoc va sortir una cara de toro amb una anella al nas. Aquella cara tenia un aspecte horrorós, el pèl negre la feia més lletja i espantosa. Ara ja sabia d'on provenia la mata, era la cua del minotaure negre, que amb la mirada només em va matar de por. D'un cop vaig saltar enrere i vaig posar-me en posició defensiva. Les coces de I'animal feien un soroll i un estrepit estrident que removien el terra i em feien perdre I'equilibri, pero això va quedar solucionat al moment, ja que amb un salt vaig muntar el minotaure i vaig intentar parar-lo. L'únic que vaig aconseguir va ser esgarrapar-li la pell del llom amb el meu ganivet, i cinc segons després estava tombat a terra, però el que abans havien estat coces, ara semblaven més aviat passos que s'acostaven a mi veloçment. Vaig aixecar-me amb una altra frase més al cap: «Konoha Whirlwind». Amb un salt, el minotaure va anar a parar al meu costat i em va tirar una coça molt violenta, però aquest cop no em vaig deixar vèncer, vaig esquivar el cop i em vaig ajupir... del meu cos va sortir una immensa energia que amb una puntada de peu va tombar el minotaure.

Aquell era el moment d’utilitzar la meva tècnica de foc... iiKaton Goukakyuu No Jutsu!!, i el minotaure, que ja s'havia aixecat, va mugir molt fort i va esclatar en flames. El negre animal no es donava per vençut, i encara en flames, va començar a perseguir-me. Jo vaig començar a baixar el camí i després les escales que el seguien, pero semblava que el minotaure m'havia d'atrapar. Quan ja era a baix, vaig començar a córrer cap al sud, però el minotaure no em va seguir sino que va tirar cap al nord, en direcció al mar, i en aquell moment vaig pensar que l'únic que volia el minotaure era banyar-se i treure's el foc i per aixo s'havia dirigit cap a I'aigua. També vaig pensar que havent viscut una experiència com aquella, ja no tornaria a molestar a ningú.

Vaig caure rendit a la sorra, i una veu des del cel em va murmurar: «Sóc Eol, Déu dels vents, i veient el teu gran esforç cap al poble de Darashia, et concedeixo un viatge amb núvol empès pels meus vents cap a la mateixa ciutat». Un núvol blanc va baixar del cel i hi vaig pujar. Quan vaig ser-hi damunt, una gran sensació de velocitat em va envair, però en cinc segons m'hi vaig acostumar i vaig agafar un son profund...

En arribar a la ciutat i baixar del núvol, vaig veure tots els habitants que m'esperaven per rebre'm amb els braços oberts. En arribar a ells, em van conduir fins a un menjador amb una taula plena de menjar i beguda... m'ho tenia ben merescut, però... blofffff... tot es va esvanir i, a que no endevines on tornava a ser?, doncs sí, tornava a estar al router, però ara veia el sostre del router com una finestra que passava per moltes cases i veia les cares de molts usuaris d'internet que estaven connectats al meu router. Al passar l'al.lucinació, tot va tornar a ser normal, però ara el que volia era sortir d'alla, i vaig pensar que els ventiladors de refrigeració serien una bona sortida... pero és clar, hauria de passar pel dissipador, el punt més calent de tot I'ordinador, a cinquanta graus centígrads.

Quan vaig tornar pel cable a I'ordinador, vaig començar el meu viatge cap als ventiladors frontals, i al cap d'una estona vaig veure les grans barres de ferro del dissipador, que fumejaven de la calor. M'hi vaig introduir amb una sola idea: poder atravessar-lo el més ràpid possible per tal de no fondre'm. Vaig córrer i córrer com un rinoceront en estampida, però tot i així la calor em va vèncer. Rendit, vaig tombar-me al terra calent del dissipador, i quan ja ho havia donat tot per perdut, vaig veure uns peus.

«Sóc Ulisses, fill de Laertes, i com a bon navegant que vaig ser, et dic que només estàs fent el ridícul aquí tombat. Aixeca't, home! Venç tots els impediments i creua els mals que has de travessar, com jo vaig fer durant onze anys. Si tens un objectiu a la vida, has de complir-lo, no importa quins siguin els impediments, s'ha de buscar la forma de poder abatre'ls i continuar el camí. Si no vols morir, aixeca't!!!» Amb aquestes paraules, Ulisses em va convèncer, jo no volia morir, i havia de fer alguna cosa, així que vaig aixecar-me.

El final semblava estar lIuny, però amb aquells ànims no podia deixar de córrer. Al final, vaig arribar a sortir-ne, amb tanta calor com si hagués estat dins d'un forn, i vaig mirar cap a un Iloc d'on provenia una presència estranya.

M'havia oblidat completament que a fora, el món seguia, i que devien haver passat unes quantes hores, i, és clar, el meu germa no se'n podia estar de jugar a I'ordinador. En aquell moment vaig pensar com m'ho faria per sortir pels ventiladors si estaven en funcionament, i ràpidament vaig córrer cap a la finestra de I'ordinador i vaig picar amb totes les meves forces perquè el meu germà em sentís i pogués apagar els ventiladors per jo poder sortir per ells. EII em va sentir, i, després d'una serie de preguntes (què?, quan?, com?, per què?, on?.. i moltes més) va apagar els ventiladors. En aquell moment, el portal va aparèixer enlloc del ventilador frontal.

Els meus problemes estaven solucionats, el portal estava obert i jo només hi havia d'entrar, però un curtcircuit va fer saltar una guspira i va anar a parar a la meva roba; vaig començar a rodolar, però vaig pensar que seria una estupidesa, ja que el foc s'escamparia pels circuits de I'ordinador, i vaig aixecar-me i vaig començar a córrer en direcció al portal. Quan hi vaig arribar tot es va esvair...

En el viatge pel portal, que en teoria em portaria cap a I'exterior, vaig sentir una sensació de benestar, i un cant de sirenes suau que venia del fons. “Què, un cant de sirenes?, això no pot ser, si em deixo portar per les sirenes cauré en el seu encant maleït” vaig pensar.

Vaig començar a córrer i córrer amb els ulls tancats i les orelles tan tapades que m'estava enfonsant les mans al cap, i, al cap d'un moment... CLOC!

El primer que vaig veure va ser la cara espantada del meu germà, i més endavant I'armari de la Playstation 2, contra el que havia xocat jo i m'havia desmaiat, tant pel cansament com pel cop. «Estàs bé?», em va dir el meu germà, vaig assentir i em vaig incorporar. Va tornar a caure una cadena de preguntes...

Al final de tot em va preguntar «Llavors, què t'ha passat?», i jo Ii vaig dir... «És una Ilarga història...»

PRIMER PREMI NARRATIVA CATALANA
Autor: DANIEL CONTRERAS Curs: 4t d’ESO

EL DEU DEL FOC

(sel·lecció de fragments)

Capítol quart: El Paradís de la Foscor

Tot sovint fèiem drecera pels camins, però aquella drecera ens va dur a un lloc molt fosc, no hi havia gairebé vegetació, feia molt fred, hi havia una intensa humitat, i la boira arribava fins a sota de les pedres; de cop i volta vaig perdre al meu mestre. Vaig cridar-lo espantat per la por que em causava aquell indret. No va haver-hi resposta. Tot i així aquest cop no vaig pensar que podia haver estat una altra desaparició voluntària d'en Haskor, com la que es produí quan Circe em va capturar i ell volia descobrir el seu amagatall per capturar-la al seu torn. Ara, doncs, n’estava gairebé del tot segur... no havia desaparegut per pròpia voluntat.

- Mestre! Mestre! On és?, soc jo en Nunzor, Mestre! em sent? - vaig cridar; no va haver-hi resposta.

Vaig moure’m inconscientment portat per la por; poc a poc vaig entrar en una cova, va ser sense adonar-me'n ja que d'un moment a un altre, en un tancar i obrir d'ulls em vaig veure a dins.

- Nun...zor

Vaig sentir unes veus temoroses i molt tènues, no es podien apreciar gaire, tot i així vaig entendre què deien, enmig d'un soroll ensordidor que era emès per les pròpies veus, el meu nom

- Nun...zor... acosta’t més Nunzor

Vaig sentir com si el meu propi cos em dugués al lloc d'on provenia la veu, vaig notar que la veu era molt familiar, encara que els gemecs d'agonia que feia no em deixaven recordar de qui era exactament.

- Hi ha algú? - vaig preguntar curiós, tot acostant-me al punt d'on naixien les veus.
- Nun...zor, acosta’t - cada cop, lentament, eren més intenses.
- Mestre?, sou vos? Mes... - una llum brillant no em va deixar acabar la paraula.

La cova es va il.luminar de cop, i de tots els forats de les roques i en les parets, veia retrats de persones que pertanyien al meu passat, a la meva infància, a la perduda ciutat de Vang-La, la ciutat que la màgia d’un Déu desconegut va acabar amb ella i va fer que cremés amb agressivitat, la ciutat que només va tenir un supervivent. Vaig poder reconèixer el verdulaire, la seva berruga es podia apreciar perfectament, encara que tan sols semblava un tros de gel; la seva boca es movia lentament, vaig entendre que em demanava ajut, que volia deixar de patir, m'ho va demanar per favor un cop i un altre, pero estava terriblement espantat, la meva única reacció va ser sortir corrents cames ajudeu-me. Em vaig confondre de direcció, ja que no recordava per on havia entrat, em vaig trobar el monjo del campanar i els meus amics, amb els quals havia passat la infancia; vaig recordar que amb ells jugàvem a fer la punyeta al capellà i que el monjo ens treia sempre les castanyes del foc. Tots ells ploraven i em demanaven clemència. Jo em vaig limitar a plorar; tan sols una figura de gel es va desprendre de la paret: arrosegant-se va venir fins a mi, i ràpidament vaig saber qui era. Ella era la persona que havia cuidat de mi, la persona que m'havia apreciat tal com m'apreciava Haskor, la qual s’havia fet càrrec de les meves malifetes i que fos bona persona; ella era la meva mare, es va acostar a mi i em va besar a una galta, vaig sentir un petó fred com el marbre gelat, i em va dir:

- Tingues pietat fill meu, tingues pietat de tota aquesta gent, tingues pietat de mi que sempre t'he estimat, fill - la seva veu s'anava apagant lentament
- Mare! - vaig cridar - Mare!
- Desperta!, desperta Nunzor! - va cridar-me una veu familiar - Desperta! Nunzor!

Vaig obrir els ulls lentament i vaig veure Haskor, el meu mestre, que em cridava mentre em sacsejava bruscament, demanant-me que em despertés...

Vaig passar la resta de la nit a la vora de la llar de foc per mantenir-me bé, ja que havia tingut una suor molt forta aquella nit i també molta molta febre.

Capítol cinquè: Les Dames de la Mentida

De bon matí vam agafar els cavalls i vam refer el camí; el somni de la passada nit m'havia trastornat els sentits, però el meu mestre semblava força content; ell va dur les bosses aquest cop, pero ràpidament les va posar a les alforges dels cavalls; tot i així semblava més feliç del normal.

- Mestre, la nit passada...
- No m'ho has pas de dir Nunzor - pocs cops m'anomenava pel meu nom - la nit passada vas veure Tiresies.
- Com?
- Tirèsies viu al regne, al regne dels morts; és un lloc del qual l'únic que se'n sap són dues coses: que està perdut en el mar, i que els homes dotats de màgia tenen un somni a través del qual es troben perduts en aquell desert de tristor, és per dir-t'ho d'alguna manera, una prova que la màgia ens imposa, si la suportem som dignes de dur-Ia dins nostre, si no, no.
- Però mestre, vaig veure el meu poble, vaig veure gent que coneixia...
- Com t'he dit, el regne de Tirèsies és real, la teva ment s'ha transportat fins on era per la màgia que hi ha dins teu, i després t'ha sotmès a la prova.
- Però mestre, no vaig suportar veure la meva família patint, vull dir, no vaig superar la prova - vaig dir en un to baix avergonyit.
- Sí, sí que ho vas fer, aquells que no superen la prova, la seva ànima no torna al seu cos - em va dir i em va somriure.

SEGON PREMI NARRATIVA CATALANA
Autor: JORDI PIÑERO Curs: 4t d’ESO

El llarg camí a la perdició

(sel·lecció de fragments)

Al segle XVI en plena època del Renaixement, nasqué a Barcelona un home com pocs n' hi ha hagut al lIarg de la història. Es deia Felip i era fill d'un camperol dels afores de la ciutat. Des de petit, com la resta de nois de I'època, el seu somni era ser un cavaller templari: protegiria antigues i valuoses relíquies i aniria en busca del calze de Jesucrist. Quan anava per la ciutat amb el seu pare, es paraven sovint a escoltar els inquisidors que predicaven a les places i als carrers més importants. Tot i que ell volia ser un important cavaller templari, acabà tormant part de la Inquisició, que és el que el seu pare volia per a ell.

Un dia, quan tenia 19 anys, el destinaren a protegir una reliquia a Montserrat, ja que uns bandolers estaven últimament per aquells topants i començaven a témer per la seguretat del valuós objecte.

La tercera nit d'estança al monestir de Montserrat, mentre dormia, sentí un soroll estrany; notà com si una paret estigués caient a terra. Tots els inquisidors, els monjos i els cavallers templaris sortiren de les seves habitacions per veure què passava. La sorpresa va ser més gran quan van sortir: un ciclop estava fent miques el temple. Els cavallers templaris feien el possible per aturar-lo, però tots moriren en mans de I'enorme ésser mitològic. Els monjos anaren corrents a buscar la relíquia i els inquisidors pregaven perquè tot allò acabés bé; desgraciadament, el cíclop, que semblava cada cop més irritat, matà tots els inquisidors en pocs cops de puny i trepitjades.

En Felip, horroritzat, contemplant la terrible escena va pensar que el més apropiat era marxar a buscar ajut, però passant per la part oest del temple, va veure un cavaller templari atrapat sota les runes d' una paret ensorrada. A corre cuita el va treure de la trampa mortal en què havia quedat atrapat i encara mig baldat, el cavaller i en Felip s'amagaren a les muntanyes. Aquella nit no parlaren, s'assegueren sota una clariana d'arbres una estona i romangueren allí fins que el sol va tornar a sortir. En Felip Ii explicà al cavaller que I'havia salvat quan estava atrapat sota un mur del temple ja que el cavaller no semblava recordar res; aleshores en Felip Ii preguntà per què un ciclop atacava el tranquil monestir de Montserrat.

El cavaller primer de tot Ii va agrair la seva ajuda i Ii explicà que possiblement havia estat perquè unes hores abans hi havia anat de visita un noble de terres lIunyanes a passar la nit i com que no tenien sopar per a ell enviaren un cavaller a caçar. El cavaller tornà amb dos grans moltons; ell, però, no sabia que eren dels ramats del cíclop i que aquest havia seguit el rastre de sang.

Conversaren una estona i decidiren apropar-se al temple a veure si hi havia supervivents, i en arribar la sorpresa no havia acabat. El temple estava destruït i els cadàvers estaven per tot arreu. Allí hi havia un grup d'inquisidors dalt d'uns cavalls blancs que semblaven molt àgils: es tractava del cap dels inquisidors de Barcelona i el seu seguici. ElIs Ii explicaren què havia passat i el cap dels inquisidors manà al cavaller templari de tornar a Barcelona a informar als seus superiors perquè ajudessin a la reconstrucció del temple. El cap dels inquisidors, a qui Ii deien Rafael, explicà a Felip la situació. Li digué que quan el ciclop hagué destruit el monestir i hagué marxat, un famós bandoler, anomenat Pierre, que procedia de les lIunyanes i heretges terres franceses, havia aprofitat per robar la reliquia després de la catàstrofe i que ara estava de camí cap al seu poble natal, Montaillou. Rafael encomanà a Felip i al seu seguici que emprenguessin un viatge a Montaillou per recuperar la valuosa reliquia. No va tenir més remei que aceptar: Ii van donar un cavall i ell i els seus nous companys de grup van partir cap a Montaillou.

L' endemà, pararen als Pirineus a fer nit.

Desgraciadament, aquella va ser una mala idea, ja que no estaven sols al bosc. Un grup de lestrígons, també anomenats homes-bèstia, els estaven vigilant. ElIs no es van adonar de la perillosa situació i quan dormien tranquil.lament, els van començar a atacar amb pedres i branques d'arbres. Tots van morir lIuitant menys Felip, que aconseguí sortir d’aquell infern.

TERCER PREMI NARRATIVA CATALANA
Autor: MARC CASALS Curs: 4t d’ESO

UN VIAJE SIN RUMBO

Un día partí,
sin saber a dónde ir.
Sólo quería huir,
buscar una isla para mí.
Con sus palmeras y su desierto,
donde poder vivir sin normas.
Ser yo misma y nada más.

Tantas tierras recorridas,
tantos lugares visitados,
y esa isla no encontré.
En este viaje
sin rumbo aprendí
que la vida es como es
y ella sabe el porqué.

Y ahora estoy aquí,
en la tierra en que nací,
a la que tanto añoré
y a la que por mucho que viaje
nunca olvidaré.
Y es por eso que ahora grito:
“Lo siento, no puedo ser perfecta”

PRIMER PREMI POESIA CASTELLANA
Autora: SANDRA GUTIÉRREZ Curs: 4t d’ESO

CEBO

No es que sea un chico diferente a los demás, lo que me pasó, no podría teorizarlo, debería narrar tal como sucedió sin dejar la verdad de lado en ningún momento. ¿Mi nombre? Johan.

Capítulo Primero

¡Error!

Esa mañana parecía normal, como cualquier otra. Quién diría entonces que pronto empezaría a desesperar como un loco debido a cosas en las que es mejor no entrometerse y que, por supuesto, no lo habría hecho intencionadamente. Con todo, comenzaré a contar paso a paso lo que ocurrió aquel estrepitoso día...

El despertador sonó a trompicones, como cada mañana a la misma hora. Sin embargo no había dormido como la mayoría de la gente duerme, en su cama, yo duermo en la mesa de mi estudio, quizás es debido a que no dejo casi nunca de estudiar, o, puede ser también, por la ausencia de cama en mi apartamento, ya que necesitaba el espacio para instalar la computadora R-12 que había pedido de importación, desde Georgia... Vivo en un quinto piso, en Boston. Aunque mis orígenes sean españoles, estoy aquí desde hace dos años, a punto de tener mi doctorado en ingeniería aeronáutica, lo que siempre había soñado. No es que mi familia fuera rica, sin embargo creo que tuve mucha suerte cuando la NASA se fijó en mí, cuando me saqué la Superior en Barcelona. A pesar de ello, cada mañana, y ésta no iba a ser la excepción, maldecía el momento en el que dije: “Yes, of course!”.

Me vestí apresuradamente, preparé los libros y los apuntes de las materias del día: Física Cuántica, Ingeniería de Propulsores... Pensé que por la tarde volvería a por los otros, aunque no fue así... Estaba tan deshecho de no dormir que no me percaté de lo que había estado haciendo mi computadora, hasta que, por instinto, cuando cerré la puerta tuve que regresar adentro para comprobar el estado de los programas que permanecían encendidos meses enteros. ¡Cáspita! ¡Alguien había penetrado en mi sistema de archivos! Dejé el papeleo en el último rincón de la enorme mesa que a su vez se había hecho tan pequeña por culpa de mi desorden general. “No puede ser, es el rincón más seguro de la red. ¡No puede ser!”, grité. Mi sistema era casi impenetrable, aunque por supuesto yo sabía que no hay ningún sistema seguro; siempre hay algún punto débil.

Decidí que si no desayunaba podía preparar un disco de seguridad antes de marcharme, ya que probablemente el personaje que hubiese logrado entrar en él buscando algo debería haber cambiado alguna cadena con tal de hacerme perder toda la información conteniente, o, tan solo, por hacerme sentir mal, o cualquier otro motivo, el caso es que estaba yo seguro de que el maldito hacker o estaba aún allí o el detonador estaba a punto de ser activado para que yo perdiera toda mi información. Me dispuse, pues, a preparar el disco de seguridad. Por suerte mi computadora era muy veloz, tanto como para en veinte minutos tener listo el disco. Así lo hice, y tuve suerte, el ordenador no había ejecutado nada maligno hasta el momento en que cerré el disco, y, entonces... ¡Pum! Se reinició y empezó el formato total. Estuve a punto de desconectar la electricidad, pero pensé que si el maldito tipo había logrado entrar en mi sistema de archivos y había hecho que éste se formatease, era para algo, de repente...
- ¡Johan! ¿Qué demonios estás haciendo? Llegarás tarde... – sonó la voz de Bill, mi vecino.
Me había dejado la puerta abierta. Sin embargo era un buen momento para que el pesado de Bill me ayudara, ya que estaba acabando la superior de Informática.
- ¡Bill! Maldita sea, me han... –estuve a punto de acabar la frase cuando él ya estaba toqueteando.
- ¡Voilà! – gritó en francés – si este bicho lo hizo un compañero de mi clase, yo lo ayudé, ¿se puede saber en qué demonios estabas pensando cuando lo has ejecutado?
- Maldita sea, Bill, me han entrado... – dije mientras me sujetaba mentalmente para no agarrarlo por el cuello: encima era él el que había programado lo que estaba desmontando mis apuntes... – Entonces, sabes qué puedo hacer para...
- Demasiado tarde, amigo, este programa destruye todo el registro en una hora, mientras al usuario le parece estar todo en orden, cuando de repente le ejecuta el formateo, la información se pierde en un segundo partiendo de una computadora de 500 Mhz de procesador. Lo siento, amigo. Sin embargo, James me dijo que este cacharro no lo soltaría hasta que acaben las clases, no lo entiendo...
- ¿Dónde está ese James?
- Ven conmigo al edificio siete. Dudo mucho que se haya levantado ya.
- Tengo poco tiempo, Bill, pero te acompañaré... hoy dan repaso en física, eso es todo... podré saltarme la primera clase – pero, ya no me escuchaba; bajaba las escaleras cuando recordé que me dejaba la bolsa, subí un momento y cerré con llave.

El séptimo edificio de estudiantes estaba a dos manzanas de allí, así que llegamos rápidamente. Subimos al octavo piso, y no fue hasta el fondo del pasillo que Bill no se paró.
- ¡James! – gritó - ¡Buenos días! ¡Despierta, venga!
- ¿Bill? – respondió; sin embargo no parecía que se acabara de levantar – Bill, pasa, está abierto... no podrás creerlo.
Entramos los dos. Su habitación era peor que la mía, sin querer decir que estuviese la mía muy ordenada...
- ¿Qué ocurre, James? – dijo Bill.
- No puede ser. Me he quedado dormido y mira.
Nos enseñó que su computadora (a lo que hay que añadir que era una preciosidad) había perdido dos procesadores en un proceso de más de 10 Ghz, y que su ordenador permanecía en un Error continuo.
- ¡¿Cómo?!
- Esto es lo que llevo preguntándome toda la mañana. No entiendo nada. No entiendo cómo ha podido ocurrir, Bill... He comprobado el estado de los discos duros en número 2 y me he percatado de que he perdido un 70% de la información. Mi disco estaba en formato cuando llegué. También he perdido...
- ¡¿Qué?!
- Ya sabes...

Entre tanta palabrería yo me quedé muy parado. A James le había pasado algo parecido a lo que a mí me había ocurrido también. Entre tanto, Bill se puso las manos en la cabeza y, en un intento desesperado de arrancarse los cabellos, cayó de rodillas al suelo... ¿Qué demonios deberían haber perdido que Bill le diese tanto valor?
- Bill... – le dije.
- ¡Déjame! ¡Déjame! – se marchó de la habitación.
- ¿Se puede saber qué demonios ha pasado, James? – le dije tranquilamente para no perder los nervios, cuando lo que quería era soltarle una bronca en ese mismo instante.
- Han robado la mayoría de nuestros trabajos más duros, eh...
- Johan, éste es mi nombre.
- Bien. ¿Cómo es que estás aquí, Johan? – me preguntó con cierto sarcasmo que no pude soportar.
- ¡Pues vengo porque una de tus mierdas se ha cargado mi computadora!
- No debería de estar en buenas manos... – dijo mirándome por debajo de su monitor
- Está bien, maldito... – estuve a punto de mandarle a freír espárragos cuando vi su rostro sorprendido delante de la azul pantalla - ¿Qué pasa?
- No puede ser... Error... Error... Error... y... ¡Mierda!
Salió disparado de la habitación cogiéndome del hombro y, justo cuando caímos rodando por el suelo del pasillo, su computadora explotó cubriéndonos de luz como un flash de cinco segundos.

Capítulo Segundo

El Único

Después de que Bill y yo apagáramos el fuego generado dentro de la computadora del desolado James, revisamos la habitación por peligro de que el incendio reviviera, e invité a James a la cantina de la Boston University, de gran prestigio.
- Esto que se está llevando entre manos es grave, James, tú y Johan habéis sido los primeros pero... – iba diciendo Bill mientras James, abatido, jugaba con la cucharilla del café, del que no había probado ni un sorbo.
- Bill, mejor dejemos esta discusión por el momento – quise dejar de discutir por el momento, pero...
- ¡No! Deberíamos averiguar... ¿Qué, deberíamos? Tenemos que averiguar quién ha sido, Bill... Si no nos apresuramos será demasiado tarde, y lo sabes...
- Tienes razón, James, vayamos ahora – dijo Bill.
- Un momento... de aquí no se mueve nadie hasta que me expliquéis con claridad que os lleváis entre manos.
- Johan... No te podemos... – empezó Bill
- Espera, Bill, quizás él tenga derecho a saber qué está pasando, se ha saltado clase de física, ¿no es así?, y para mí la física es muy bonita como para dejar una clase – rió James – Johan, Bill y yo llevamos desde que éramos niños generando los virus informáticos más estrujadores que podrás haber visto, el porqué está muy claro, necesitaríamos fondos para montar nuestra empresa de diseño de microprocesadores, para ello queríamos vender todos los virus que hemos diseñado hasta el momento, sin embargo había uno, el “único”, el virus de más de 100 millones de dólares tirando para abajo, un virus capaz de destruir computadoras en milésimas de segundo, se propaga sin dejar rastro, no deja ningún sistema con la más mínima información, acaba con todo, éste fue el denominado por nosotros dos como el “único” ya que iba a ser el único que no venderíamos, ya que su peligrosidad era extrema. Hay muchas otras cosas del “único” que no te he contado pero tan solo conocemos Bill y yo.
- Entonces... es éste el que habéis perdido...
- Sí – dijo Bill arrepentido, y bajó la cabeza

Fue entonces cuando me percaté de que un hombre que leía el diario nos escuchaba desde la mesa de al lado. Me extrañó mucho, ya que no había visto profesor alguno que se le pareciera lo más mínimo. De pronto se levantó dejando la cuenta en el cenicero y regalando una buena propina, ya que de un café dejó un billete de veinte dólares. Supuse entonces que debería tratarse de un inspector de los que se pasean, a veces, por los pasillos de la facultad. Esperé que no hubiera escuchado nuestra conversación, y me despreocupé al momento de él.

- Vamos a la biblioteca, encontraré el rastro y la actual ubicación del único. No creo que quien se haya dispuesto a entrar en mi “cariño” lo haya hecho por amor al arte, sinó para robármelo, aunque no sé de nadie que lo sepa excepto nosotros tres – y le lanzó una feroz mirada a Bill, que no pudo devolvérsela.

Capítulo Tercero

Solo

Al salir de la cafetería vi que aquel inspector se había dejado unas gafas de sol en su mesa. Supuse que lo vería en la universidad, así que las cogí. Eran unas gafas que pintaban ser muy caras, así que supuse que el inspector era un hombre que se ganaba bien la vida.

Nos desplazábamos hacia la biblioteca informática de la facultad cuando recordé que ese mismo día el profesor de física, Anthoni, atendería justo después de clase a nuestras preguntas, y, casualmente, yo tenía una de gorda que no había logrado entender, así que les dije a James y Bill que quedaríamos en el apartamento de Bill después de la comida.

Acudí, llegando una hora tarde a la clase de física y resultó que el profesor Anthoni no había venido por culpa de una gastroenteritis, y me decepcioné un poco. Cuando acabé ingeniería de propulsores fui a la biblioteca de informática a ver si encontraba a James, Bill o ambos, pero no encontré a ninguno de los dos.

Después de comer me dirigí, como estaba previsto, al apartamento de Bill. Al llegar piqué a la puerta... Una vez, segunda vez, y no fue hasta la tercera en que la puerta se abrió debido a mis golpes... ¡Estaba totalmente destrozada! Bill era muy desordenado, pero ese apartamento había sido registrado a fondo.

De repente caí. Rápidamente me dirigí a mi apartamento. ¡Estaba igual! Esto me indujo a pensar que alguien sabía que Bill y James crearon el “único” y debía avisar a estos de que estaban en peligro... O podría ser que ya los hubieran encontrado. Sin embargo... ¿Qué sentido tiene que los sigan a ellos para que registren mi apartamento? Fue en ese momento...
- ¡No puede ser! ¡Mi R-12! – mi computadora había desaparecido.

Ahora ya no entendía nada... ¿qué tendría que ver mi R-12 con todo este barullo? Necesitaba meditar sobre lo ocurrido, y cuando me dirigí al pasillo, antes de salir de mi apartamento vi una nota en la puerta, la cogí, estaba pegada con celo. Salí del apartamento y me percaté de que mi cerrojo estaba forzado, al igual que el de Bill. Me quedé en la puerta para leer la nota:
Aula 19, Edificio 15
Entendí al instante. Se trataba del aula 19 del quinceavo edificio de la universidad. Creí que habían descubierto algo acerca del “único”, sin embargo después me supuse lo peor. ¿Podrían haber sido descubiertos?... No lo creía, si así fuera. ¿Por qué esta nota? Además, recuerdo haber cerrado la puerta, así que supuse que nos registraron después... Pero todo esto significaba que ahora yo estaba metido en problemas, y en ese momento... ¡Yo estaba solo!

Capítulo Cuarto

El Choque de la Realidad

Salí apresuradamente del edificio de apartamentos, hice bien, ya que cuando estaba a unos cien metros, advertí una furgoneta de, ni más ni menos, el FBI ¿Podría ser que a James y Bill ya los hubiesen detenido?, no podía hacerme a la idea, ya que eso significaba que me buscaban a mí, entonces. Pensé que sería mejor no ir al aula 19, sin embargo, eran ellos los que me guiaban hacia allí. Eran las seis de la tarde, mañana tendría examen de Ingeniería de Propulsores, y aunque me fuera materia fácil, reflexioné... Yo me lo había buscado, si no me hubiera metido donde no me mandan ahora no estaría en esta situación, aunque yo tan solo, quizá por mi naturaleza o mi personalidad, a veces tan solo pienso en mí y en lo que a mí respecta, hablo de mis beneficios y mi buen estado para la mayoría de cosas, sin embargo esta vez reflexioné lo suficiente... Era el momento de ir a sacar de ese apuro a mis amigos, así que me dirigí, después de meditarlo mucho, hacia el quinceavo edificio.

Llegué al edificio 14, pero no divisé el quince por ninguna parte... Algo no cuadraba, de repente advertí un edificio en reparación, al estar en ese estado, y al hecho de que se estudia Biogenética en él, nunca me había fijado. Entré a pesar de las ruinas de la puerta, subí al primer piso por las escaleras, y allí me encontré con algo inesperado para mí.

James me esperaba en la puerta, y cuando advirtió mi llegada me lanzó una sonrisa que después terminó en una mirada semejante a la que antes le había lanzado él mismo a Bill.
- ¿Y Bill? – le dije.
- Buenas tardes...
- Te he hecho una pregunta – le contesté.
- Pasa, ha llegado el momento de las respuestas – y me abrió la puerta del aula 19.

En su interior permanecían Bill, dos hombres con aspecto de matones y alguien que me resultó familiar... ¡El inspector!
- Saludos. Por fin estás aquí, Johan – Bill me dirigió la misma mirada que James.
- ¡¿Se puede saber qué demonios está pasando aquí?! – empecé a gritar desesperado - ¡Bill!, tu habitación está toda revuelta, la mía también. ¿Qué significa esta nota? ¡El FBI ha venido al edificio de apartamentos!
- Ahora entiendo por qué te llaman corto de reflejos, Johan – dijo una voz profunda, grave y oscura. Era el “inspector” – Nos has servido muy bien y para acabar de servirnos te llevaremos a la arena del circo, con los leones. Sois audaces, por lo que veo, vosotros dos – dijo refiriéndose a James y a Bill – Sin embargo tú... – esta vez se refería a mí y acabó haciéndoles un gesto a los dos matones que se acercaron a cachearme...
- ¡Jefe! – dijo uno sacando el disco de seguridad de esta mañana – aquí está.
- ¡¿Qué demonios hace esto aquí?! No lo guardé en ningún momento en la bolsa, nunca llevo nada de alto valor en ella.
- La puse yo... – comenzó Bill – un idiota como tú nos ha servido mucho y bien. Además de que te hemos dado hasta una oportunidad, te contamos nuestro plan y no supiste averiguar todas nuestras señas, eres un estúpido, un ciempiés hubiera sido más espabilado.
- ¡¿Bill?!
- Está bien. Te lo explicaré, ya nadie te creerá. ¿Quién podría creer que a alguien a punto de convertirse en doctor se le puede engañar de esta forma? Bien, esta mañana James entró en tu computadora, aquí presente – dijo Bill señalándome mi R-12 – dejó allí un huevo, y tú lo incubaste, el caso es que hace dos días alguien, por mi culpa, logró encontrar que James y yo teníamos cierto artilugio de gran capacidad destructiva en nuestra sociedad, y como todo artilugio de esta calaña, muchos lo desean a cualquier precio, pero fuimos descubiertos, y no íbamos a permitir que algo que tanto trabajo nos ha costado, nos lo arrebataran de un día para otro. James concertó una entrevista con este hombre que ahora puedes ver, y que ya no verás jamás.
- Esta mañana yo sabía que dormirías mientras James ponía a incubar dos huevos en tu computadora. Después supe que tu reacción sería hacer una copia de seguridad. Cuando la tuviste lista, entré para colocarla en tu bolsa sin que te percataras. En ella contenía el “único”. El resto fue teatro. James provocó la explosión de “Número 1” y “Número 2” – sus dos computadoras, una conectada a la red y la otra no, por seguridad, y, supongo que te diste cuenta, que su valor era inmenso como para tomarnos el asunto a la ligera, pero también sabíamos que el beneficio superaba diez veces este valor – después, en el café, procedimos a engañarte, hacerte ver que éramos de confianza y que confiábamos en ti. Además de colocarte un perfecto transmisor del que hasta una roca se hubiera dado cuenta: las gafas de este hombre. Registramos a “fondo” mi apartamento y el tuyo porque sabía que así vendrías hasta aquí. Y ahora eres el cebo más perfecto que he conocido nunca...

El peso de la traición cayó sobre mí como el puñetazo que me atestó uno de los matones...

Desperté en una silla delante de mi R-12 y con usted mirándome, señor. Ya sé que he sido un estúpido y un imbécil, pero le repito, señor policía, que yo no tuve la culpa...

PRIMER PREMI NARRATIVA CASTELLANA
Autor: JORDI PIÑERO Curs: 4t d’ESO

ESTOY DORMIDO, lo sé. Tengo una vaga conciencia de mí mismo, aunque sin llegar a ser completa. No quiero despertar, pero sé que es inevitable. Mis ojos se resisten a abrirse. Al hacerlo, mi visión se nubla a causa del lento despertar. Un millón de luces se esfuman como ilusiones difusas ante mí. Al mismo tiempo, el sueño que acabo de tener se agolpa en mi mente, confundiéndome: en un instante más nítido que mi consciencia y luego desaparece, levitando en el aire para, luego, dar un giro y desvanecerse. Aún no soy capaz de distinguir las formas a mi alrededor. Luces rápidas, contornos temblorosos y difusos... ¿Dónde estoy? No me preocupa demasiado, sé que es un lugar seguro y cálido. Un reflejo permanente toma forma ante mi vista. Cristal... Tomo conciencia de un ruido en el que no había reparado antes, sordo y áspero. Un motor... Las siluetas borrosas de los asientos toman forma, unas manos distinguibles al volante... Es negra noche, lúgubre y húmeda. El sonido de mi corazón acompasado, lento y cálido, se amolda al de mi respiración suave y débil, apenas un murmullo. Me doy cuenta del profundo vacío en el que me encuentro... Nos paramos, avanzamos, giramos... sin dirección alguna... Las luces exteriores no dejan de cegarme y dañar mis recién abiertos ojos, además de profanar la oscuridad con su luz artificial. Tenebrosa oscuridad que acaricia el cristal con dedos incorpóreos. Envío una orden a mi mano para que se levante. Entumecida, tarda unos segundos en responder. Cuando lo hace, la dirijo hacia el cristal, imitando el movimiento que haría la oscuridad, prestándole mi mano. Una extraña curiosidad se apodera de mí, incitándome a mirar hacia afuera. Enfoco mi vista, que aún así sigue enviándome imágenes borrosas de vez en cuando. Y ahí abajo la veo, no podría decir qué distancia me separa de ella, una enorme ciudad, igual a muchas otras que he visto en mi vida, pero por ésta siento un interés especial, como si debiera fijarme en ella por algún motivo que desconozco. Mis párpados intentan cerrarse de nuevo, pero se lo impido. No quiero dormirme. Así, en la lejanía, se me antoja una gigantesca colonia de luciérnagas revoloteando sobre la nada. Luz y oscuridad batallando, entremezclándose y fundiéndose, creando un resplandor mortecino. He dejado de oír nada, mi atención únicamente centrada en las luces parpadeantes allí abajo. Mis ojos se cierran, y esta vez o estoy lo suficientemente despierto para evitarlo. Mi cuerpo se relaja, lánguido, mi mano resbala del cristal, sin siquiera sentir el frío que éste desprende, mi cabeza se inclina hacia delante, mi pelo cae sobre mi cara, acariciándola. Me debato entre el sopor y el despertar. No quiero dormirme, no puedo estar dormido cuando pase... Mi sueño vuelve a mi mente, sólo que esta vez ya no es mi sueño. Oigo un extraño ruido agudo... luego, un impacto. Es lo último que oigo antes de dormirme para siempre.

SEGON PREMI NARRATIVA CASTELLANA
Autora: HELENA AGUSTÍ Curs: 3r d’ESO

TREBALLS PREMIATS

Categoria C: Batxillerat

Hores passades en l’oblit o el final de les flors

“No crec que l’oblit , la destrucció sistemàtica de records , sigui la millor manera d’evitar el dolor del passat . Tots els moments que creiem oblidats poden revifar-se per efecte d’algun disparador emocional que ens guaita des de l’ombra; esperant la seva presa rere cada cançó , sota de cada foto o entre les paraules d’una vella carta.

La dependència és una droga en si mateixa , de totes és la més humanitzada que s’hagi creat. Ni l’eternitat ni la mort no alleugen les seves mossegades , com ferro candent , enfonsant-se en la carn tendra , i dèbil. Les persones som tan dèbils , pell i carn i ossos exposats a la cruel gota del temps .

No , no vull esborrar els records , no esbarriaré la sorra del temps . No més els records ens fan humans , són el salconduit que ens permet viure . És tan simple , no som res més que gotes de memòria en un oceà que és el record del temps ; sense els nostres records el temps no tindria raó de ser . I en aquest oceà , les emocions són els corrents , no som res més que llàgrimes dins la pluja.”

I

Mira’l Està tan viu . No existeixen els impossibles al seu costat , el seu somriure és ja la més dolça de les utopies mai somiades per l’home i el gaudeixo a cada instant . Però, la lluentor dels seus ulls amaga una lluna nova . No en sé res ; tanmateix , sento que ens uneix un cordó umbilical irrompible, més fort que el temps i el dolor , una passió més enllà dels sentits . L’impuls de l’ànima que desitja escapar en cada exhalació.

El vaig trobar somrient amb l’esclat dels seus ulls , panteixant mentre jugava amb les gotes d’una suau pluja d’abril. Envoltat de l’olor dels gessamins , jugava amb els iris que queien de la cara d’algun déu .

Es va apropar a mi , com si no em veiés , mentre jo sentia com la llengua se’m feia pesant com el plom i les paraules morien en l’enterbolit foc de l’encís . Quan va ser al meu costat em va agafar les mans , era suau, pur, com el color de la neu que llangueix amb el sol de primavera . I les seves paraules em va semblar carícies , i la seva veu era la dels àngels i els seus ulls llucifers.
- No has de demanar-me perdó. No ho sentis. No és culpa teva que plogui.

Sota el porxo encapotat del Ritz em vaig mullar amb les gotes que regalimaven de la seva pell . Mentre les campanes tocaven les dotze d’un plujós dia de maig.

I ara la pluja fa massa temps que no cau . Ara és el sol de mitjanit el que juga amb els seus cabells , i ara són les meves llàgrimes les que llisquen per les seves mans.
- No has de demanar-me perdó. No ho sentis. No és culpa teva que plori

Sota la llum d’aranya del menjador del Ritz mullo la seva pell . Mentre les campanetes del vell rellotge de peu toquen les hores bruixes.

II

Crema el temps , com les espelmes que fumegen a l’ampit amb el vent de l’est, inexorablement . Llàgrimes que es perdran en caure a terra . Il•lusions que mai acomplirem , històries que no s’han arribat ni a començar . Sabia que arribaria aquest dia , t’ho vaig dir , ho veia en els meus ulls des del mirall , se m’estaven tornant verds amb la lluentor irisada de la tristesa com a baluard de l’ànima .

Van ser els boscos , aquells boscos plens de lluna . Allà on les estrelles cremen els ulls i la fredor de la nit és semblant a ganivets de gel, les dents glaçades de la malenconia.

Feia setmanes que havia deixat d’escalfar el sol de mitjanit i la neu començava atemptar la tardor . Recordo que el roig de les fulles caigudes se’m transformà en lila aquella nit. Caminàvem amb el crepitar llunyà d’un foc que s’extingia , el vent feia parlar els arbres i retrunyia llòbrec sota els nostres passos . Quan van caure els primers flocs de neu sobre el seu cabell vaig saber que cremarien en apropar-se als seus ulls i no vaig poder evitar , sense saber exactament perquè , deixar escapar una llàgrima que s’aturà a la comissura dels meus llavis . Llavors es va apropar a mi, com aquell primer cop, ignorant el meu cos , i va agafar amb delicadesa la llàgrima que s’havia glaçat al meu rostre . En estrènyer-la es va fondre entre els seus gràcils dits i tot seguit va besar-ne el tou i tancà delicadament els ulls.
- S’apropa l’última nit.

Sota la lluna del Caçador em va mullar els llavis amb la meva llàgrima fossa . Mentre l’òliba cantava a les hores més fosques.

Avui és l’última nit, ho sé segur . ell ja s’ha adormit i això em diu que és l’última nit . L’encanteri dels boscos el crida , i ell mai no ha dir que no , el seu cor no nega mai .Veig allunyar-se el verd , tan proper que el vaig sentir sota aquella pluja d’abril...no tornarà mai aquell verd i els meus propis ulls no esdevindran més que l’últim turment de la passió. Ja és tard , però, per penediments ; no queda sinó l’última espelma que resisteix encesa i ara crepita com el meu propi esperit , enfonsant-se en l’oblit etern.

Sota els ulls dels àngels i la fúria dels dimonis mullaré els seus dits . Mentre li dic l’últim adéu entre les estrelles del les dotze.

III

Segurament no la trobes interessant ; però fixa’t en el cel que es reflecteix en els tolls del carrer sota l’esmorteïda llum dels fanals. Ara ho entens oi? Sí , per això vaig escollir aquest pis , observa, els finestrals l’envolten d’est a oest i la llum de la lluna es filtra pels finestrells del sostre enlluernant el lapislàtzuli del terra i l’ònix del túmul. Aquí estarà allunyat de l’encanteri del bosc.

L’expressió dels teus ulls em fa comprendre que ara ho entens tot . Sí , ell mai s’adormia abans de les hores bruixes . Necessitava respirar l’aire carregar d’elixir de lluna , necessitava embolcallar-se amb els raigs de plata . Tot el seu món en depenia , tota la seva existència es basava en aquell moment d’oblit , quan els seus ulls lluïen com un fènix que reneix entre les cendres .

Aquella nit , només volia que no m’oblidés . El làudan i l’absenta cremant-se amb sucre, l’abraçada de Morfeu i l’expiració de l’ànima . Tot va ser fred com un hivern cruel . Una fulla d’acer que va tallar les seves ales de papallona . I aleshores ; aleshores s’adormí per tota l’eternitat , caigué en l’oblit de la lluna de què s’alimentava .Va apagar-se amb l’última espelma de l’ampit , l’única que havia resistit la fredor del vent hivernal , el mateix que estava glaçant el nu del meu alè.

Ara dorm , i dormirà , i ballarà entre els meus records , mentre la pluja suau acaricia la seva pal•lidesa i mentre cada nit mor un moment a les dotze i m’enfonso més en el mar del temps . No ploris , no cridis .Tu no vas veure mai els seus ulls , no van erscalfar-te mai en una nit de fred. Plou, pluja d’abril. Sortim a la terrassa per volar.
- Deixa de cridar que el despertaràs............

Fi

PRIMER PREMI NARRATIVA CATALANA
Autor: DANIEL COBOS Curs: 1r Batxillerat

UN VESPRE...

(selecció de fragments)

Tot es plantejava com un vespre d’allò més normal. Jo tornava del gimnàs a l’hora de sempre: les deu i cinc minuts.
Arribava a casa, em rentava les mans per tal de no contaminar el suculent sopar que m’esperava al menjador amb la suor acumulada durant l’exercici, i un cop assegut a taula, ma mare emplatava una ració extra d’aquella gran olla de mongetes i patates.[...].
Després de la ració de fècula i llegums, van venir tres esplendorosos trossos de pollastre arrebossat; val a dir, però, que era d’aquell arrebossat amb julivert que li proporcionava a la carn un toc aromàtic. Cert és que vaig acabar ben ple i la poma que m’esperava per postres se’m feia cada cop més fatigosa de pelar, així que, un cop extreta tota la pell, em va entrar el rampell de rebutjar-la i com tota mare que sap el que costa el menjar va dir-me: “Després te la menges!”. I jo vaig fer-ne cas.
Eren les dotze de la nit quan vaig fer el primer mos de la fruita; aquest temps de repòs li havia donat un color marronós, causat per l’oxidació amb l’aire. [...].
Amb l’última mossegada vaig notar una suor freda que em recorria el cos, començant pel clatell i acabant pel gluti. En vaig fer cas omís i dos o tres segons més tard, un fort dolor va ocupar tot els meus ossos. En aquest moment el que més omplia el meu cap era la por a patir algun tipus de malaltia similar al parkinson o l’esclerosi múltiple, però el temor es va esvair ben aviat i es va transformar en sorpresa. Una mà se m’havia encongit i acte seguit ho féu l’altra mà. Les seguiren els braços i és de suposar que el cap, ja que les ulleres caigueren a terra. A poc a poc vaig anar quedant condensat a, bé, no ho podria assegurar, però prop d’una centèssima part de la meva mida real.[...].
El primer que em va passar pel cap era angoixa i desesperació: què faria a partir de llavors? Em quedaria sempre petit? [...]
Vaig aconseguir, al cap de molt d’esforç, pujar al llit, després d’una dura ascensió per la motxilla de l’escola que, per cert, feia una pudor insuportable; pensant, pensant, vaig deduir que venia d’aquells entrepans de formatge florit. Bé, un cop al llit, vaig prendre una decisió pròpia de l’hora; no per ser més petit havia de canviar els hàbits. Passejar pel llit sí que era un luxe, tan tou i amb l’olor de desodorant que l’envaïa. Passejant per tal d’arribar al coixí, un fort sotrac em va sobresaltar. [...]. Què podria ser no ho sabia i quasi millor no saber-ho. Malauradament, la resposta em va trobar, ella a mi. I bé, només cal dir que tenia vuit potes i era espantosa. Vaig tenir afortunadament una idea que em salvà la vida: amb vuit ulls i poca distinció de colors l’única solució per sortir viu d’aquella era no moure ni un múscul. I així ho vaig fer.[...]. Esperant fervorosament que hagués marxat l’octòped, vaig arrencar a córrer fins al coixí i a la fi ho vaig aconseguir. Vaig dormir millor que mai, els meus temors es van solventar amb aquella dormida, vaig recuperar la meva mida normal.
[...].

SEGON PREMI NARRATIVA CATALANA
Autor: XAVIER ARREDONDO Curs: 1r batxillerat

AIXÒ ÉS EL PARADÍS

(sel·lecció de fragments)

Capítol I

Ja arribem a l’aeroport de Barahona , l’illa es veu perfectament des de la finestra del costat. Per fi a La República Dominicana . És preciosa , molt diferent d’Espanya però igualment preciosa. Estic una mica marejada però no puc deixar de mirar per la finestra . Ja hem arribat i puc sentir l’olor de pluja tropical . Encara que plogui fa una calor increïble i la pluja és molt càlida i suau . M’encanta.

Hem arribat a l’hotel , tot això és com un somni . He dormit tot el camí de l’aeroport fins aquí , estava exhausta , i només arribar he volgut anar a la platja encara que plogués . La Montse m’ha volgut acompanyar i ens hem banyat sota la pluja , no ho havia vist mai això , plovia a la costa però més enllà no. El mar era d’un color turquesa ben fosc i el cel gris, semblava una postal. Ja veig que Leah tenia raó quan descrivia la bellesa del seu paradís. Leah, em sap greu haver-me enfadat amb ella .......

Capítol II

És dimecres. Aquests tres dies han passat molt de pressa i hem fet moltes coses. Diumenge vam anar a Neiba, al llac Enriquillo i ens ho vam passar genial. Per primer cop a la nostra vida vam veure unes iguanes enormes i un munt de caimans, vam passar-hi tot el dia. Dilluns vam anar al parc Nacional Jaragua i hi vam poder veure escriptures del Tahins , nom de les tribus a les quals els espanyols anomenaven indis . Dimarts feia un sol radiant i ens vam quedar a l’hotel Riviera prenent el sol i descansant . Recordo que Leah ens va contar que la seva àvia deia que en algunes platges de la República Dominicana hi quedaven restes d’or dels vaixells pirates que naufragaven al Mar Carib , i que per aquesta raó les platges tenien la sorra molt fina i brillant . La Montse i jo vam conèixer uns nois molt simpàtics al bar de la piscina de l’hotel que ens van ensenyar , a la nit , que el merengue , a més de ser unes postres , també es pot ballar Van ser quatre dies fantàstics , mai no m’ho havia passat tan bé , però no vaig deixar de pensar en Leah . .........

TERCER PREMI NARRATIVA CATALANA
Autora: CHANTAL SLUJALKOVSKY Curs: 1r Batxillerat

HOM SIN RAZÓN

Y aquel hombre de cuyo nombre tiendo a olvidar,
efectuó su historia con tal entusiasmo
que se me hace imposible a mí narrar.
Comenzando el viaje, con su asno
viéndolo él, puesto que caballo era,
emprendió el camino
para su aventura empezar.
Acompañado de la alegre Primavera
hom se dirige a su destino,
iniciándolo así, por navegar.
entrando por las altas colinas
junto a su fiel Sancho Panza,
véanse enormes gigantes,
y cabalgando sobre arenas finas,
el caballero alzó dicha lanza
bien sujeta por sus guantes.
Precavido por su fiel
que sobre molinos trataba,
hom sin razón lo comprobó en su piel
ya que fuera de su equino estaba.
Dicha una de sus aventuras
es de admiración
el ingenio de la historia.
Abran sus mentes oscuras
e introdúzcanse en su imaginación,
a la emoción de la gloria.

PRIMER PREMI POESIA CASTELLANA
Autora: ESTEFANÍA LÓPEZ Curs: 2n Batxillerat

TRES DÍAS

Desde las sombras del nacer de la mañana,
hasta las sombras del ocaso de la tarde;
tres sombras en tres ojos distintos,
tres huellas en un mismo camino.
...

 

El mar susurra tras de mí, sobre mí flotan sus sueños alados. Las estrellas brillan púrpura esta noche y sus destellos son el secreto de mi sueño. Una suave brisa va empujando con caricias las alas de mi bajel, sin corsario ni cañones, sólo yo contemplando a Orión, allá alto sobre las crestas espumosas.

Emprendí el camino en busca de Poseidón. Bogando en soledad entre la inmensa hermosura turquesa, que embriaga los sentidos del poeta con los cantos de sus sirenas. Loco sátiro, Fauno dormido... ahora que yazgo alejado de tierra, mi fe comienza a perder su sentido.

Es la hora más suave de la mañana. Me despierta el primer rayo de un sol blanco que alarga las sombras hasta el infinito. El brillo perlado del Mediterráneo me recuerda a mi querido Nilo; Cuánto añoro el agua cristalina de sus fuentes, qué perdido estoy sin el arrullo de su voz. Sin rumbo derivo entre costas distantes, mientras el dorado esplendor quema mi frente. Sin agua entre tanta agua, mi garganta arde con sabor a sal. Me acerco a las rocas de la locura, pierdo el aplomo de los sentidos y ya no queda oración en el mundo capaz de salvar mi alma.

Entre arena y espuma, nado desnudo un oleaje de acero; mientras, la tormenta clama victoriosa su venganza entre refulgentes zigzagueos de fuego. Todo mi amor se pierde entre los dedos del mar, me disipo cayendo más allá de los sentidos. Pero, sumergido en la nada de mi inconsciencia, oigo a lo lejos la melodía de un canto. La frontera de lo real se hace cada vez más estrecha y el canto me arrastra, me hala hasta sus entrañas haciéndome entrar en el más profundo sueño.

Como el hierro candente, así veo el sol al despertar, hundiéndose en el mar al ocaso de la tarde. Las sombras del crepúsculo la ocultan a mis ojos, pero sé que está observándome desde la orilla. Me siento dolorido, vencido por una fuerza ominosa. Sin embargo, me parece percibir una calidez lejana que me hace preso de suaves momentos de tranquilidad; ahora lo oigo, vuelve a ser su voz la que me encadena a Morfeo. Su canto me acomoda entre lechos de adormideras, quema como el perfume de la mandrágora y me roba la conciencia. Pero antes de abandonarme al sueño soy capaz de sentir sus labios en mi piel, curándome las crueles heridas del mar, retirando todo elsalobre mediante los pétalos de su cuerpo.

...

Manso resulta el despertar entre los arrumacos de Rha y bellas las sombras cuyo nacimiento esparce. La brisa matutina ondea una tela de gasa blanca, irisada de púrpuras y violáceos. Resplandece sobre su cuerpo como única prenda, dejando entrever entre los pliegues la suavidad de su feminidad. Blanca, como la arena de esta playa de perlas, se muestra ligera, con sus ojos de iris fijos en un horizonte demasiado lejano para ser real. No puedo reprimir las caricias, ni el volverla a ceñir entre mis brazos. Tan siquiera el impulso de los labios parece contenible, besos que se avivan con su olor a mañana. Aunque vuelve a entonar su canto, el elixir no hace sinó embrujar al deseo venusiano que, ante la caída de su etéreo manto, enardece el fuego de mi espíritu.

Hoy el sol quiere ver a su Dama de Plata, se resiste a morir antes de que su pálida compañera comience a deformar las sombras de la tarde. Esta noche se ha levantado un frío intenso, las aves claman a la lluvia con sus graznidos. De la arena surgen formas que se arrastran mar adentro para unirse con las olas en un baile divino. Solo, en mi lecho de adormideras, sólo me queda una orquídea como recuerdo de su belleza, sólo Casiopea para adormecer mis sentidos. Deseo dormir, con la esperanza de verla en un último quebradizo sueño. Finalmente, en lo más profundo de la media noche, sus manos vuelven a recorrerme dadoras de mi póstumo momento de tranquilidad, vacío como el cielo.

...

Un nenúfar al amanecer, cuando las olas miman mis pies despertándome con su frío lenguaje. A la luz de la mañana, mirando mi propia sombra, me doy cuenta que sea donde sea allá donde yazca, dondequiera que vague, mi pensamiento siempre estará en mi tierra. Alejado por un océano de tiempo, solamente con el recuerdo del verde de su carne, divago entre la melancolía y el llanto.

- Incierto adiós te ofrezco, Ojos de Iris.

Volviendo la espalda a las rocas, desde donde se erige por última vez su canto, me sumerjo en las llamas del mediodía. La sed que había olvidado entre la hidromiel de sus labios, vuelve a atormentar mi ahora fatigado cuerpo. Toda la belleza de su silueta se ensombrece ante la luz cenital, que la ha hecho retirarse a las sombras como un animal acosado. Ya no es mi diosa de acero, espuma de venus, ahora tan sólo veo un pergamino castigado por el tiempo.

Mi nave. Y alzándose en la cubierta de caoba, semejante a un estandarte indoblegable, ella me ofrece sus miembros rogándome un abrazo eterno. No hay musa que porte su sonrisa, ni dorado que albergue más luz que su verde mirada. No hay piel más suave ungida vez alguna con aceite de cártamo, impregnada con el olor de las ninfas cobrizas de otoño, rosas de un verano moribundo. Su sombra se alarga queriendo tocar mi rostro, belleza hecha de frágil plata. Sin más sangre en mis venas que el fuego de una pasión, me interno en el mar para anegarme por toda la eternidad entre sus dedos de lapislázuli.

El último rayo del tercer día ilumina mi sarcófago, tan inmenso que solo Isis podría abastarlo. Cuanta tristeza sin embargo, únicamente encontrarán un cuerpo helado sobre la cubierta caoba de un navío perdido con mástil de ónice.

PRIMER PREMI NARRATIVA CASTELLANA
Autor: DANIEL COBOS Curs: 1r Batxillerat

MI CAMINO HACIA LA VIDA

Procedo de un lugar en el que la muerte es bien recibida, te acompaña día y noche dondequiera que estés. Penetra en tu mente disuadiéndote con besos agridulces. Se adueña de ti hasta tal punto que no eres consciente de tus actos.

Promesas imposibles, metas inalcanzables que te brindan unos instantes de gloria dejando tras ellas un vacío de impotencia, impotencia de deseos truncados y amistades rotas. El rechazo y el miedo al mismo son la veleta de tu destino, que estará junto a tu eterna enemiga si no llegas a ser consciente de lo que te está sucediendo. El odio reina en tu pequeño mundo de ínfimas fronteras que no alcanzan más allá de tu fina y pálida piel.

El sendero es una tortuosa lucha entre la dicotomía de tu entendimiento que disputa el paradero de tu ser, débil y depauperado por el tiempo. Dos caminos hay ante tus ojos. De uno tienes plena seguridad adonde te lleva, no le das importancia a que una fosa te espere al final, al fin y al cabo es lo que persigues torturando lentamente tu cuerpo. En el otro camino, el que decidí tomar, no sabes lo que al final te depara. Y pruebas, siempre puedes volver atrás. Éste es largo y trabajoso, pero durante el trayecto vas tomando conciencia de dónde vienes, de lo cerca que has estado de no rectificar a tiempo, cosa que te da fuerzas y ánimos para seguir adelante. Al salir de tu pequeña burbuja tomas contacto con la realidad y empiezas a saber lo que es vivir y a valorar lo más preciado que tiene la vida que es estar en ella.

Tras haber concluido mi viaje, tomo conciencia de lo duro que fue mi camino. Con la cabeza erguida y la voz bien clara, al fin, puedo gritar a los cuatro vientos que soy feliz al descubrir lo que es vivir.

La vida me ha dado una oportunidad al tenderme la mano y apostar por mí.

SEGON PREMI NARRATIVA CASTELLANA
Autora: NOELIA FERNÁNDEZ Curs: 2n Batxillerat