Abans de marxar

	ABANS DE MARXAR
	Les dones que van emigrar ja fa 30 o 40 anys, la majoria no anaven a l’escola quan eren petites. Si han fet algun estudi ha estat més tard, fins i tot ja grans. Els pares o veïns ensenyaven a llegir i escriure els nois, perquè havien de fer la mili però no a les noies. La majoria treballaven al camp des de ben petites, ajudaven la mare a fer les feines de la casa i cuidaven els germans o altres nens. Els jocs eren els tradicionals: la corda, les pedretes, nines fetes de draps... Les vivendes d’aquestes famílies eren molt senzilles: una cova, habitacions en un “cortijo”, cases fetes per ells.... però excepte en un cas, en guarden un bon record. La relació amb els pares en general era bona però deien que eren uns altres temps: s’havia de parlar de vostè, amb la severitat de la mirada ja sabien que volien, hi havia molt respecte, no podien replicar... Les famílies eren nombroses, eren molts germans i els grans cuidaven dels petits. Les noies no podien sortir soles, només en grup. La guerra la van viure de petites i no en tenen gaire records, només el que els han explicat. A moltes els queda el record d’una experiència dolorosa.
Els emigrants que hem entrevistat i que fa pocs anys que han arribat a Granollers, tots tenien estudis, fins i tot universitaris, i al seu país vivien relativament bé. Ens parlen de famílies més severes però que els estimen, famílies unides. A Sud Amèrica els nois i les noies anaven separats a l’escola, en el seu cas eren de monges i eren privades perquè allà creien que les escoles mixtes eren d’un nivell inferior. Al Marroc ens parlen, en canvi, d’un tipus d’escola mixta, però on els nois i les noies no podien tenir gaire relació. A classe no es podia parlar, havien de memoritzar molt i hi havia molts càstigs. Tots parlaven d’unes escoles més rígides i severes que la nostra. Tots ells venen d’un ambient de ciutat però amb un contacte força directe també amb l’entorn rural.