El Videoart

El videoart és la utilització de mitjans electrònics (analògics o digitals) amb una finalitat artística. El vídeo no és més que això, un suport, i el fonamental és l'ús que se’n fa. L'art està en saber narrar i fer propostes que emocionin l'espectador i que el duguin a reflexionar sobre el seu ésser, aquesta eterna incògnita. Els cineastes van buscar alternatives més econòmiques a la producció tradicional en cinema, d'aquesta forma sorgeix el videoart, com proposta més enfocada a persones que trenquen amb els paràmetres comercials i busquen un mitjà més econòmic però no per aquest motiu amb menys valor que les formes tradicionals de producció. El videoart ha incidit en la producció de curtmetratges principalment, la seva estètica s'està construint amb les enormes possibilitats que brinda el suport magnètic. El videoart no necessàriament compleix amb les convencions del cinema. El videoart pot no emprar actors, diàlegs, pot no tenir una narrativa o guió, o altres convencions que generalment defineixen a les pel·lícules com entreteniment.

Breu història- El videoart apareix simultàniament a Europa i Estats Units a partir de la segona meitat del la dècada dels seixanta. Aporta, com material de base, una càmera electrònica unida a un magnetoscopio que, al seu torn, està unit a un monitor que transmet de forma instantània la imatge filmada. En 1963 Nam June Paik, en la seva exposició de "Música i Televisió Electrònica" (1963) en la galeria Parnass de Wuppertal, presenta tretze televisors preparats que exhibeixen un desordre de batecs i ratlles de matèria electrònica sense incloure cap imatge real. Des de la primera exposició, Paik determina els eixos majors d'aquest nou art: experimentació a partir d'elements mecànics de l'aparell, destrucció de la imaginería televisiva popular i qüestionament del paper del telespectador en la societat comunicativa. Les contribucions al videoarte procedeixen d'artistes fluxus menjo Wolf Vostell, que des de 1963 registra dècollages electrònics, derivats dels seus collages de cartells. Durant els setanta, a l'anar ampliant el grau d'interès pel vídeo, s'amplien sense parar els límits de la seva utilització.

 

El Videoclip

Breu història- En els anys 30, sorgeix el cinema sonor amb l'estrena del cantant de Jazz i en els 40 s'inaugura a Hollywood un nou gènere: la comèdia musical. Modificant les estructures del relat clàssic, els directors inserien peces ballades, on els canvis de plànol eren marcats per la música. Però no només això. El moviment de càmera, els gestos dels actors i actrius, la coreografia, dansa i escenografia se supeditaven als temes musicals triats per a la pel·lícula. En la dècades dels 50 i 60, aquest gènere seguirà diversificant-se cap a la creació dels mites musicals com Elvis Presley o Els Beatles. A partir d'aquestes icones es començaran a fer pel·lícules creades per al lluïment personal de l'artista, complementant la història amb les grandioses actuacions musicals del protagonista. Es comença a descobrir a la joventut com gran públic consumidor al que se li comença a educar audiovisualment. El Scopitone és el primer antecedent directe del videoclip. Després de la caiguda del Panoram, un aparell que reproduïa curts musicals de 3 minuts que es posaven en una sola cinta, sorgeix al voltant de 1960, un nou aparell que reproduïa films a color i donava al consumidor la llibertat de fer seleccions específiques de les seves cançons. És el ja esmentat, Scopitone. Els videos musicals d'aquella època tenien una màxima clara: il·lustrar la cançó i fer-lo de manera sexy. Si va sorgir el Scopitone va ser menjo reclamo perquè el públic acudís més als bars, ja que aquest es trobava massa enganxat a la recién inventada televisió i no sortia massa de casa en el seu temps lliure. Els primers programes de TV que comencen a combinar música i actuacions són els talk-show. AL principi, la simplificació d'escenari i aspectes tècnics, limitava al solista a interpretar el seu tema a càmera. La fórmula del playback va permetre a aquells solistes despreocuparse per la seva qualitat vocal i a centrar-se en la coreografia, expressions facials, postures corporals... suposa una clara apel·lació a l'espectador, materialitzat en la càmera en un intent d'implicació i també de seducció. Es van començar a distribuir (de forma reduïda) videos d'actuacions filmades, en concert o en estudi, i es va veure que allò funcionava i que necessitava expandir-se. Sorgeix el qual es considera el primer videoclip de la història: Bohemian Rhapsody, del grup Queen, dirigit per Bruce Gowers i que data de 1975. La seva repetida emissió per TV va provocar no només que el single estigués durant 9 setmanes com nombre un, sinó que aquella cançó es va convertir en l'himne insubstituïble d'una època i va marcar un abans i un després dintre de la música rock. El clip és considerat avui "La mamà" d'aquest tipus de format audiovisual. Després d'aquest èxit apabullante no trigarien a arribar molts més, que va portar com a conseqüència més directa la creació a EEUU d'un canal per cable dedicat exclusivament a l'emissió de videoclips les 24 hores del dia; la MTV.