VIDEO ART

El videoart és la utilització de mitjans electrònics (analògics o digitals) amb una finalitat artística. El video no és més que això, un suport, i el fonamental és l'ús que se’n fa. L'art està en saber narrar i fer propostes que emocionin l'espectador i que el duguin a reflexionar sobre el seu ésser, aquesta eterna incògnita. Els cineastes van buscar alternatives més econòmiques a la producció tradicional en cinema, d'aquesta forma sorgeix el videoart, com proposta més enfocada a persones que trenquen amb els paràmetres comercials i busquen un mitjà més econòmic però no per aquest motiu amb menys valor que les formes tradicionals de producció. El videoart ha incidit en la producció de curtmetratges, principalment, la seva estètica s'està construint amb les enormes possibilitats que brinda el suport magnètic. El videoart no necessàriament compleix amb les convencions del cinema. El videoart pot no emprar actors, diàlegs, pot no tenir una narrativa o guió, o altres convencions que generalment defineixen a les pel·lícules com entreteniment

El videoart neix amb la popularització de la televisió a USA. Es diu que va començar quan el coreà Nam June Paik va utilitzar la seva Sony Portapak nova per a filmar la processó del Papa Pau VI per la ciutat de Nova York a la tardor del 1965. Aquest mateix dia, en un cafè del Greenwich Village, Paik va escriure el videoart ha nascut.

Des del primer moment, el videoart es converteix en eina de treball dels diferents moviments d'art contemporani com són Fluxus o l'art conceptual.

Al 1959 Wolf Vostell va incorporar un set de televisions en un dels seus treballs, "Deutscher Ausblick" 1959, que actualment forma part de la col·lecció del Museum Berlinische Galerie, éssent probablement la primera obra d'art que fa servir una televisió. El 1963 Vostell va presentar la seva obra "6 TV de-coll/age" a la Smolin Gallery de Nova York. Aquesta obra actualment pertany a la col·lecció del Museu Reina Sofia de Madrid.

Abans de la introducció de la càmera Sony Portapak, la tecnologia de la imatge en moviment només era disponible per als consumidors o artistes en films de setze mil·limetres, que no donàven la possibilitat de reproducció playback automàtica que sí tenien les cintes de vídeo. Conseqüentment, molts artistes van començar a trobar el vídeo molt més atractiu que el cinema, i molt més quan la tecnologia va permetre editar o modificar les imatges enregistrades.

Els dos exemples citats anteriorment feien servir petits trucs per crear efectes artístics en els seus treballs.

L'obra Double Vision de Peter Campus va combinar les senyals de video de dues Sony Portapak mitjançant un mesclador electrònic, obtenint imatges distorsionades.

La primera obra de videoart en multi-canal (fent servir diferents monitors o pantalles) va ser Wipe Cycle, d'Ira Schneider i Frank Gillette. Es tractava d'una instal·lació de nou pantalles de televisió, que combinàven imatges dels visitants de la galeria, anuncis de televisió i cintes pre-enregistraddes. Les imatges anàven alternant d'un monitor a altre com si es tractès una coreografia.

El 1970, als estudis de la San Jose State TV, Willoughby Sharp va emetre “Videoviews”, una sèrie de programes d'entrevistes enregistrades amb artistes. El programa consistia en converses amb Bruce Nauman (1970), Joseph Beuys (1972), Vito Acconci (1973), Chris Burden (1973), Lowell Darling (1974) i Dennis Oppenheim (1974).