La setmana passada vaig tenir l’oportunitat de participar en un Jobshadowing a Athenry, un poble d’Irlanda, en el marc del programa Erasmus+, amb l’objectiu d’observar com apliquen la immersió lingüística en altres països amb llengües minoritzades (l’irlandès, en aquest cas) i també d’aprendre metodologies d’ensenyament de llengua i literatura. Vaig poder estar observant durant una setmana el funcionament d’un institut, el Coláiste an Eachréidh, i veure com plantejaven les diferents matèries, cursos i professors.
D’entrada, el que més em va sorprendre van ser les ràtios de l’institut, molt més baixes que al nostre sistema educatiu, ja que hi havia un màxim de 21 alumnes per cada classe. Els professors em van explicar que això no era habitual en els instituts de tot Irlanda, però que en les escoles i instituts en irlandès sí que les ràtios acostumaven a ser aquestes. Això permetia als professors fer un seguiment molt més individualitzat dels alumnes. Per exemple, en una classe de llengua en què estaven fent una redacció, la professora tenia temps de passar per cada un dels alumnes, llegir els seus textos, corregir-los i donar-los feedback, cosa que amb les nostres ràtios és difícil de fer només amb una hora.
Pel que fa a la metodologia d’ensenyament de llengua i literatura, en general em va semblar que seguien una metodologia molt tradicional però que pel perfil d’alumnat que tenien funcionava (era un alumnat que em va semblar molt acadèmic i autònom). Els professors explicaven sobretot oralment (a vegades també projectaven o apuntaven a la pissarra) i els alumnes, que tenien una llibreta de ratlles per a cada matèria, prenien apunts autònomament o feien els exercicis. La meva percepció és que hi estaven molt acostumats i no els costava mantenir l’atenció durant tota la lliçó.
Finalment, pel que fa a l’ensenyament de l’irlandès, era un institut en què l’irlandès és la llengua vehicular de l’ensenyament: les classes es feien en irlandès (excepte les d’altres llengües), els llibres i els materials eren en irlandès i els alumnes parlaven sempre en irlandès al professorat. Ara bé, els alumnes entre ells parlaven sempre o quasi sempre en anglès. La directora del centre m’explicava que ella quan els sentia els avisava i els demanava que canviessin de llengua, d’una manera amable, però que no ho feien tots els professors. En aquest sentit, la immersió lingüística realment no era total, com també ens passa a vegades a Catalunya. Tot i això, el context de les dues llengües no és comparable, ja que l’irlandès és una llengua molt més amenaçada i amb molt menys parlants habituals. Per tant, l’educació en irlandès té una funció sobretot de garantir el coneixement de la llengua, més que no pas de potenciar-ne l’ús.
Per acabar, he de dir que va ser una experiència interessantíssima, vaig veure diferents maneres d’ensenyar llengües i m’ha permès reflexionar sobre el model de la immersió lingüística. Alhora, també he pogut practicar l’anglès (paradoxalment) i també he après algunes frases amb irlandès.
